Temps de crispació

De no enten­dre com podia per­sis­tir la crisi sense con­tes­tació social hem pas­sat a haver de con­viure amb la deriva més fosca de la indig­nació: la violència nihi­lista con­tra la democràcia. Els fets del parc de la Ciu­ta­de­lla de la set­mana pas­sada mar­quen un gir sinis­tre en el cicle de pro­testa i de crítica al sis­tema. Cada cop s'està evi­den­ci­ant amb més força que la denúncia dels dèficits democràtics que, teòrica­ment, eren a la base del movi­ment dels indig­nats s'està arti­cu­lant com una força diri­gida a cor­roir els fona­ments de la democràcia. Si els revol­tats han aca­bat pre­fe­rint l'agressió i la des­qua­li­fi­cació total i sim­ple a un replan­te­ja­ment cívic i par­ti­ci­pa­tiu, això ha estat en part perquè els han acom­bo­iat models soci­als i intel·lec­tu­als còmpli­ces amb ges­tos tota­li­ta­ris.

Que el text d'ins­pi­ració de la pro­testa sigui el pam­flet Indig­neu-vos, de Stéphan Hes­sel, en el qual es fa el paral·lelisme entre la situ­ació actual i la resistència con­tra els nazis, repre­senta (mal­grat les decla­ra­ci­ons del mateix Hes­sel des­mar­cant-se dels fets de Bar­ce­lona) un menys­preu com­plet als meca­nis­mes que té un sis­tema democràtic per trans­for­mar-se. Men­tre que la forma de govern a la Cata­lu­nya dels segle XXI no té res a veure amb una dic­ta­dura fei­xista, el setge a una Cam­bra repre­sen­ta­tiva com la que han pro­ta­go­nit­zat els indig­nats, sí que par­ti­cipa d'alguna tètrica simi­li­tud amb la des­trucció del par­la­men­ta­risme que pro­mo­vien els nazis cre­mant el Reichs­tag o els anar­quis­tes des­con­tro­lats de la FAI cam­pant per Bar­ce­lona després de juliol del 36.

La pro­testa con­tra els esta­ments polítics, econòmics i mediàtics que han por­tat a la desi­gual­tat, a la pobresa i a la des­in­te­gració de la cohesió social no s'està con­tra­res­tant amb un movi­ment que aspiri a la repre­sen­tació par­la­mentària (o que sedu­eixi alguna de les for­ces exis­tents) i plan­tegi ini­ci­a­ti­ves i refor­mes legals, o una major presència dels ins­tru­ments de democràcia directa, sinó que ha deri­vat en una pro­moció de l'abs­tenció, en el segrest de l'espai públic i en la coacció a través d'un ús de la força amb capa­ci­tat de des­bor­dar els mit­jans poli­ci­als, autèntica kale bor­roka, com diu el pre­si­dent Mas. El qua­dre que pot que­dar d'aquesta dialèctica és una pola­rit­zació política en la qual el car­rer quedi domi­nat per l'anti­sis­tema dedi­cat a boi­co­te­jar el procés de par­ti­ci­pació i a atemp­tar con­tra els drets de lli­ber­tat més bàsics con­tra unes ins­ti­tu­ci­ons cada cop més esco­ra­des en un dis­curs de duresa, de bun­que­rit­zació, de des­man­te­lla­ment de l'estat social i d'explo­tació de les pors. Extrems que es retro­a­li­men­ten.

No cal dir que, en aquesta situ­ació, Cata­lu­nya, com ja va suc­ceir en el pas­sat, en podria sor­tir molt mal parada. En pri­mer lloc cal tor­nar a remar­car la pro­funda espa­nyo­lit­zació d'alguns dels sec­tors que hi ha dar­rere de l'orga­nit­zació de la pro­testa; així ho mani­festa, a més de la con­si­de­ra­ble presència de con­sig­nes, mis­sat­ges i insults etzi­bats en cas­tellà, l'enorme resistència que sus­cita l'accep­tació del reco­nei­xe­ment del dret d'auto­de­ter­mi­nació en l'assem­blea de la plaça de Cata­lu­nya –un dret que hau­ria de ser inhe­rent a qual­se­vol rei­vin­di­cació vin­cu­lada amb l'apro­fun­di­ment democràtic–. Després d'inter­po­sar tota mena d'obs­ta­cles per impe­dir que el dret fos votat, els esta­ments orga­nit­zats del movi­ment van fer eva­po­rar la demanda del docu­ment de mínims.

I, en segon lloc, cons­ta­tada aquesta cri­da­nera presència de lle­ial­tat naci­o­nal espa­nyola entre els indig­nats de la qual, per cert, també en són res­pon­sa­bles els sec­tors intel·lec­tu­als i polítics de l'esquerra cata­lana que han pri­o­rit­zat el dis­curs pro­gres­sista ana­ci­o­nal per damunt del con­flicte Cata­lu­nya-Espa­nya, pot­ser cal començar a sos­pi­tar que rere l'atac al Par­la­ment i les coac­ci­ons als dipu­tats hi ha una amenaça a l'auto­go­vern i una volun­tat que es visu­a­litzi la feblesa del sis­tema ins­ti­tu­ci­o­nal català. Una acció orques­trada amb el perill de cau­sar greus per­ju­di­cis a la inte­gri­tat dels dipu­tats a la Car­rera de San Jerónimo ha estat avor­tada pel CNI i un con­sis­tent apa­rell poli­cial. No deu ser que a alguns ja els convé que es posi con­tra les cor­des un par­la­ment autonòmic? Que la càrrega con­tra la classe política es con­cen­tri en l'esta­ment polític català mal­grat la seva poca capa­ci­tat de decisió?

Vist amb retros­pec­tiva pro­voca un cert esfereïment pen­sar com hem dei­xat des­cros­tar un sis­tema social amb una retòrica frívola que ha bana­lit­zat l'atac al dret i al civisme. Men­tre el supo­sat pro­gres­sisme català ha estat anys defe­rent amb aques­tes agres­si­ons tot esti­mant (de forma falsa, com van reve­lar davant l'assalt els ros­tres d'estu­por de Boada, Camats, Mira­lles o la mateixa Mont­ser­rat Tura) que alguns dels seus ele­ments cons­tituïen la seva base elec­to­ral, o men­tre en el paro­xisme d'aquesta acti­tud bonista l'ante­rior pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, José Mon­ti­lla, es va pre­sen­tar a unes elec­ci­ons pro­po­sant sub­ven­ci­o­nar per­fils soci­als de joves que ni estu­dien ni tre­ba­llen (i que aquests dies han nodrit la cara més obs­cura del movi­ment de la indig­nació) l'estruc­tura veri­ta­ble de poder anava col·locant les seves peces per poten­ciar l'eva­po­ració d'un país, de la seva cohesió, del seu benes­tar i de la seva iden­ti­tat.