S'enfonsa sola la UE, o algú hi ajuda?

Quants dels estats membres de la Unió Europea estarien disposats avui a renunciar a la sobirania de les pròpies institucions polítiques, administratives, parlamentàries i judicials per sotmetre's a una única sobirania conjunta? Rotundament cap. Segurs d'aquesta certesa, com es pot pretendre que Grècia accepti vendre's el país sencer –inclosa la sobirania– per esdevenir una simple sucursal comercial de grans companyies o una mera delegació institucional al dictat polític de França i Alemanya i al dictat econòmic de la banca internacional? Ens hi resignaríem nosaltres –que més aviat aspirem a estrenar sobirania que no pas a cedir-la– a un tracte d'aquesta mena? O ens rebel·laríem?

És clar que la despesa pública i el volum del deute de Grècia són desorbitats i que els seus recursos són insuficients per fer-hi front a curt termini, però qui els ha dut fins aquí? Només la seva inconsciència? O també la falsa promesa d'un mercat continental únic, el fantasmagòric projecte d'una economia comunitària autosuficient i solidària i la usura instigada des de les grans corporacions bancàries que controlen el Fons Monetari Internacional?

El cas de Grècia, però també els d'Irlanda, Bèlgica, Itàlia i l'Estat espanyol, són la constatació que el projecte comunitari europeu o bé és el fruit d'una inconsciència eufòrica de magnituds continentals o bé és el resultat gens casual d'una estratègia teixida amb summa habilitat per enderrocar la fortalesa de la moneda europea, fre i ribot de l'expansionisme del patró dòlar.

Per aconseguir-ho, només hauria calgut trobar en els mercats financers els amics que sempre estan disposats a convidar algú quan es tracta de riure a costa de les seves costelles. Primer es mostra a les víctimes una taula ben parada d'exquisitats i adornada amb les millors flors procedents dels mercats globalitzats i després se li dóna tanta corda –diguem-ne crèdit– com necessiti fins que la cohesió del grup –diguem-ne Unió Europea– peta pels punts més febles, que no són altres que les economies nacionals que més han empenyorat els seus propis recursos per mirar de treure el nas per damunt de l'aigua.