“Les tendes d'ultramarins són com petits museus”

És un concepte que feia temps que tenia al cap. Són botigues amb màgia que sempre m'han captivat. Són com petits museus i la personalitat dels botiguers traspua una gran vitalitat. Les olors, els colors, el punt artesanal... Sempre m'ha atret l'energia d'aquests llocs, de manera que vaig proposar-me buscar paral·lelismes amb la meva música.

Bego Uria. És la mestressa d'una d'aquestes botiguetes, La Merced, al barri antic de Bilbao. Els colors que hi ha en tan poc espai són absorbents i la part en la qual s'acumulen les llaunes és una obra d'art. Bego acumula trenta anys en l'ofici, i va estar a punt de deixar-ho, però se sentia malament i ha decidit aguantar un any més, quan molta gent de la seva edat compta ja els dies per retirar-se! Vaig trobar, en la seva situació, molts paral·lelismes amb les nostres músiques.

No vaig voler fer, en aquest disc, cap rei-vindicació explícita, tot i que evidentment hi pot haver aquesta lectura. Seria una llàstima que botigues com aquesta desapareixessin com també ho seria que ho fessin certs festivals de música tradicional. El disc, però, no està abordat des d'un punt de vista nostàlgic, ja que, si a aquestes botigues se les ajuda i se les potencia, hi veig encara un gran futur!

Hi ha superfícies comercials i músiques comercials que em semblen molt vàlides. El que em preocupa és que es fixin uns cànons de bellesa molt determinats, com aquests festivals de música per a milers i milers de persones. Cal que convinguin i que unes coses no tapin les altres. Ni les grans superfícies a aquesta mena de botigues ni segons quines músiques a d'altres de caire més tradicional. Això sí: les grans superfícies són totes iguals. En canvi, vas a una botigueta de Vic, per exemple, i saps que ets a Vic pel que trobes als seus prestatges.

Sempre trobes a faltar-hi coses, però sóc una persona positiva a qui li encanta mirar el futur. Espero que els nostres barris antics mantinguin el seu esperit. Malgrat tot, veig gent jove que aposta per aquesta mena de comerços de la mateixa manera que jo; quan toco, aposto per continuar fent música amb un instrument tradicional com és la trikitixa.

Sempre els he estat fent, ja que m'apassiona crear. Ara, però, els he pogut publicar, i també m'han permès treballar amb la gent amb la qual toco habitualment. Són melodies senzilles, però intento trobar un tret diferencial en el ritme o l'harmonia.

Espero venir aviat amb el grup, tot i que de moment només puc confirmar que a final d'any actuaré a Barcelona amb el pianista cubà Rolando Luna.