T'enyoro, Alfons

Em refe­reixo a Alfons Comín. Va morir un 23 de juliol de 1980. És a dir: fa 31 anys. Si abans havia estat dipu­tat a Madrid, en aquell moment aca­bava d'obte­nir l'escó –que mai no va arri­bar a ocu­par física­ment– al Par­la­ment de Cata­lu­nya.

Engi­nyer indus­trial, pare de família nom­brosa, peri­o­dista, escrip­tor i direc­tor d'Edi­to­rial Laia. Vaig ser al seu cos­tat els dar­rers quinze anys de la seva vida: a l'Escola Pro­fes­si­o­nal del Clot, a l'Edi­to­rial Laia, en fei­nes cul­tu­rals i polítiques paral·leles.

Pocs anys més gran que jo, tots dos exa­lum­nes dels Jesuïtes de Sarrià, ben dis­sem­blants pel que fa a l'aspecte físic i al tarannà, el vaig tenir sem­pre com el mes­tre indis­cu­tit, d'una banda, i com el motor que tot ho volia cap­gi­rar.

Crític i autocrític, va ser inno­va­dor a l'hora de par­lar de sin­di­ca­lisme, de la for­mació pro­fes­si­o­nal, dels pro­ces­sos migra­to­ris (lle­giu España del sur o Noti­cia de Anda­lucía), de les urgències de la cul­tura cata­lana –va posar en marxa Tex­tos filosòfics com a ele­ment per reno­var el llen­guatge del pen­sa­ment en català– en la lluita con­tra els cate­cis­mes dogmàtics (el catòlic i el comu­nista), a favor dels dis­si­dents (del comu­nisme ofi­cial i del cato­li­cisme també ofi­cial), etc.

Va obrir, a més, espais con­crets per al diàleg en el si de la soci­e­tat cata­lana: el llis­tat de col·labo­ra­dors de la revista Taula de Canvi, ¿té paral·lels ara i aquí? Tant de bo que pogués dir com Horaci: Non omnis moriar.