Guardiola

Els més puristes podrien dir que el lliurament de la medalla d'honor del Parlament a Pep Guardiola representa una caiguda de registre d'aquest guardó, que, abans que l'entrenador del FC Barcelona, han rebut personalitats de la talla de Desmond Tutu, Ernest Lluch, el pare Miquel Batllori o el col·lectiu dels Setze Jutges. El futbol, tot i l'inigualable poder de convocatòria i la capacitat de generar estats d'ànim col·lectius, encara és mirat per damunt de l'espatlla des d'algunes talaies que vesteixen de menyspreu allò que és pura enveja.

Que un entrenador de futbol rebi un reconeixement per “per la projecció d'una Catalunya culta, cívica i oberta” i també “pels valors que ha transmès exemplarment, com ara l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal”, és remarcable perquè va més enllà del joc de la pilota, de la mateixa manera que els valors que en altres dies van convertir en català universal Pau Casals o Josep Trueta anaven més enllà de la seva genialitat amb el violoncel o els coneixement mèdics.

En definitiva, el valor dels mèrits que acredita Guardiola deriven, en primer lloc, del fet que s'irradien a través d'un aspersor tan potent com és el món de l'esport en general i el futbol en particular, que arriben a molts sectors de població que per altres canals convencionals de l'educació no hi tenen accés o no hi són receptius. I, en segon lloc, el missatge més important que transmet Guardiola és que es pot ser ciutadà compromès des de qualsevol lloc de la societat. I encara una tercera lliçó: per donar exemple sovint no cal fer grans escarafalls, sinó, simplement, limitar-se a fer bé la feina.