Campanades d'estiu

Amb l'estiu i les vacances retornen algunes de les polèmiques cícliques com ara els usos i abusos en els nostres estimats paisatges rurals. En aquest sentit, l'enrenou pel toc nocturn de les campanes en els pobles del Baix Empordà ja són tot un clàssic d'ençà que l'insigne arquitecte Bofill va posar el crit al cel perquè el so de les campanes del poble on estiuejava no deixaven descansar el seu cos inquiet. D'altres polèmiques estiuenques han tingut com a motiu principal els purins que els pagesos utilitzen per adobar els camps, la fressa dels avions quan sobrevolen el territori i, una vegada, fins i tot es va posar en qüestió el soroll de les esquelles de les vaques durant el seu pasturatge. La de les campanes, però, és sens dubte la que s'emporta la palma. Se n'ha parlat tant, que fins i tot jo vaig utilitzar-la com a base d'una novel·la, Cavall de batalla, on tractava justament d'una encesa polèmica entre els defensors i els detractors de les campanes d'una determinada església parroquial. Actualment, podria patir en pell pròpia aquest problema dels decibèlics campaners, ja que al barri de Girona on visc tinc les campanes de l'església parroquial a pocs metres. En aquest cas, però, el mossèn, amb molt bon criteri, ja fa temps que va decidir mantenir unes bones relacions amb els seus veïns i els seus feligresos i les fa callar des de les deu del vespre fins a les vuit del matí. És evident que una cosa són les necessitats d'adobar els camps, les esquelles de les vaques o els múltiples treballs de la pagesia en general; però, a banda de dir que el repicar de campanes sempre ha existit (cosa que no és certa), ningú encara m'ha sabut explicar de manera racional quina necessitat hi ha de fer-les tocar cada quart, cada mitja hora, cada tres quarts i cada hora, tant de dia com de nit. En altres temps les campanes feien un servei d'avisos col·lectius alhora que s'imposaven com un símbol del poder de Roma, però ja començaria a ser hora que l'Església s'anés emmotllant a la vida moderna i anés entenent que en aquest petit i delicat territori gironí hi ha una important, i alhora fràgil, font de riquesa col·lectiva que es diu turisme i, per tant, caldrà que vagi modificant els seus dogmes prehistòrics. En aquesta i en tantes altres coses, o s'adapta als canvis de la societat o ben aviat les campanes tocaran a mort.