Derrotistes o realistes?

L'altre dia a Sant Feliu de Guíxols, un amic em va comentar que el país estava tan malament que ni tan sols l'estiu s'havia acabat d'imposar. Ha trigat, però al final ha caigut com una llosa. Ara no ens cansarem d'escoltar la queixa perpètua sobre la xafogor mentre els meteoròlegs s'entretenen i treuen protagonisme a sàtrapes, revolucions, caigudes borsàries, viatges papals i altres minúcies.

El derrotisme, que ha estat esport nacional, es troba còmode en aquest clima de final de règim i de les incerteses que es generen en comptes de les expectatives d'altres èpoques. Quant de temps haurem de suportar el desgavell econòmic? Ningú s'aventura a donar dates perquè entraria en el terreny de l'especulació. Allò dels brots verds quedarà com una anècdota desafortunada del desafortunat Zapatero. El que sí afirmen els experts és que sortirem de la crisi de manera diferent a com vam entrar. Les coses no tornaran a ser com eren. Deia Miquel Roca Junyent que els diners havien estat un bé escàs, però que actualment és ja anòmal.

La depressió econòmica provoca un estressant terrabastall sense aturador. Poc importa qui sigui el culpable. Ningú no aprendrà les lliçons i ni tan sols els austers i els estoics som capaços de pronosticar els efectes sobre les nostres conductes. Estarà disposada la població a canviar els seus hàbits quotidians, per exemple la dependència de la sanitat pública? Alguns grups alternatius de fa quatre o cinc dècades havien carregat fort contra la cultura de la dilapidació i el consum. Ara difícilment ningú abandonaria els models urbans burgesos i confortables. Suposo que la correcció del sistema passarà per tornar-lo més injust encara i ens haurem d'acostumar a viure sense un malbaratament de recursos tan gran. Tot, però, és una incògnita, perquè ignorem cap a on evolucionarà el capitalisme si la supremacia la perden els europeus i els nord-americans.