Lo Mascle Cabró

Avui comença a Cervera una nova edició de l'Aquelarre. Per a la gent de Ponent aquesta festa i la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega són l'anunci de l'agonia de l'estiu, amb la mateixa exactitud que la sega dels primers cereals n'assenyala en començament. L'Aquelarre té aquest poder de santoral canalla, d'última oportunitat per a estudiants i oficinistes amb esperit de bruixa o de dimoni. L'Aquelarre els permet confondre's dins les aglomeracions nocturnes asfixiants i perdre's dins els fantàstics carrerons medievals de Cervera, on de nit corren l'adrenalina i la passió i que al matí puden a cervesa i pixums, com si allà s'hi hagués lliurat una terrible batalla en la qual tots els bàndols haguessin resultat derrotats.

La festa gira entorn de Lo Mascle Cabró, a l'adoració del qual es dediquen les bruixes i els diables durant tot el cap de setmana, i que té el seu clímax en un espectacle ben entrada la matinada de diumenge anomenat L'Escorreguda del Gran Cabró, de nom prou entenedor per estalviar-nos-en una descripció acurada. Amb aquest protagonista a la festa, alguns lleidatans deuen agrair a la providència que per uns dies la visita del papa a les Espanyes no hagi coincidit amb l'Aquelarre, que ja està prou girat el tema del Vaticà, la Conferència Episcopal Espanyola i l'art de la Franja.

La història de l'Aquelarre es remunta als orígens del temps, és a dir, a l'any 1978, amb l'Estat en plena transició constitucional i amb els municipis catalans inventant-se festes populars on gastar-se els diners d'uns contribuents a qui durant quaranta anys s'havien robat les festes, la tradició i l'alegria. Trenta-i-tants anys després, a Catalunya tenim encara una certa tendència als Mascles Cabrons de cartró pedra, als diables d'estar per casa atrapats entre la fatxenderia i el pactisme, a reformar Estatuts per anar més enllà però acabar tots plegats a la grenya i en el punt de sortida. D'altres, en canvi, per reformar-se la Constitució es posen d'acord amb disciplina gairebé militar i amb la mà dreta recullen benediccions papals mentre amb l'esquerra posen el dit a l'ull a les aspiracions alienes. I si la resta els falla, sempre els queda Mourinho.