Sí, hi era

Con­tra la retòrica gran­di­loqüent, la lítote mino­ra­tiva. Con­tra la inflor con­cep­tual, l'enfo­ca­ment mini­ma­lista.

Per exem­ple: enfront de tanta bes­ti­esa sobre què cal enten­dre per feli­ci­tat, res de millor que la defi­nició epicúria, que l'equi­para sim­ple­ment amb l'absència de dolor. O que les benau­ran­ces cris­ti­a­nes (Mt 5, 11).

Si aque­lla, però, peca de ser-ho massa en nega­tiu, i aquesta ho fa de trans­cen­den­ta­lisme teològic, sem­pre hi ha la pos­si­bi­li­tat d'una refor­mu­lació en clau més actual.

Feliç, avui, fóra qui no es troba mai cons­tret a haver de fer un currículum. Tot­hom, doncs, qui per viure (o més aviat sobre­viure) no ha de ven­dre's con­re­ant, sovint ben a des­grat, aquest nou gènere, fal­sa­ment auto­bi­ogràfic, de l'ano­me­nat cur­ri­cu­lum vitae, pro­pens com cap altre a la fatuïtat i a la impos­tura, a la més des­bo­cada ficció: que si un ha fet això o allò, que si ha assis­tit a tal o tal altra acti­vi­tat, que si ha excel·lit en aquell o altre àmbit.

Ningú més allu­nyat lla­vors de la bea­ti­tud pròpia del pobre d'espe­rit (en el sen­tit evangèlic del terme) que qui s'avé al joc i s'exalça, con­vençut que el mèrit auto­a­tribuït gau­dirà d'acla­mació gene­ral.

Tal com ha estat el cas d'un fun­ci­o­nari (millor silen­ciar-ne el nom per no gra­ti­fi­car-lo en el seu com­plex d'Heròstrat) que ha fet cons­tar com a fet valuós en la seva bri­llant tra­jectòria pro­fes­si­o­nal haver estat pre­sent en l'exe­cució de Puig Antich (veg. aquest diari, de dime­cres, p. 2, i de diven­dres, p. 24, prop­pas­sats).

Esbor­rona ima­gi­nar-se'l amb la cara d'aquell poli­cia que, a la pel·lícula de Manuel Huerga, explica amb tot detall a la ger­mana del con­dem­nat la mort dels ajus­ti­ci­ats a gar­rot.

Però esbor­rona encara més la con­de­co­ració amb què el govern del PP a Meli­lla ha dis­tin­git el tal quídam.

¿Una pre­mo­nició de com el pròxim 20-N, sal­vat el lapse de l'ende­mig, es reprendrà el cicle ante­rior al 20-N-1975?