Un 11 indeleble

Sembla que va ser ahir i ja han passat deu anys. Jo tornava d'un viatge i em dirigia en bus a un aeroport des d'on havia d'agafar un avió per volar cap a casa. A mesura que ens hi acostàvem, per telèfon, uns familiars ens anaven informant de la situació. Que un avió s'hagués estavellat contra una de les torres bessones semblava l'argument d'una pel·lícula de catàstrofes. Era una escena difícil d'imaginar (o no tant: n'hem vist moltes, de pel·lícules), però no deixava de ser un episodi relativament convencional. Sorollós i espectacular, a causa de l'escenari, però concentrat i reduït. Quasi una anècdota en el llarg recorregut de la història.

A poc a poc, els telèfons es van disparar. Ja no era una torre, sinó totes dues, i ja no podia ser un atzar dramàtic sinó una tragèdia planificada. A més, també hi havia el Pentàgon i tota la resta. De cop, i ja dins de l'aeroport, l'anècdota (dolorosa i terrible, però circumscrita a un dolor particular) es tornava categoria universal i ens afectava a tots. Si atacaven els Estats Units, què no podien fer amb un discret avió que feia una ruta discreta pels cels de la vella Europa? Sense saber gaire per què (no sabíem, és clar, si era un atac amb objectius definits o si es tractava d'una ensulsiada planetària), vam pujar espantats a l'aparell. Vam volar, com és evident, sense cap entrebanc i, un cop a casa, ens vam amorrar davant del televisor, com tot el món, per comprovar la magnitud de tot allò que era retransmès en directe, a mig camí del malson i de la ficcionalitat. A mig camí de l'al·lucinació i de la incredulitat.

Han passat deu anys i, en aquests deu anys, hem pogut comprovar que aquell capítol de l'11 de setembre es va convertir en una novel·la que ha canviat les nostres vides. No solament perquè tots sabem què fèiem aquell dia sinó perquè tots hem anat prenent consciència d'haver travessat una frontera que ens ha fet incorporar a un món inestable i encara més líquid del que podíem arribar a preveure. No només per les guerres que han vingut, per les víctimes, per la sang vessada, per la hipocresia i el dolor, sinó perquè, en la vida de molta gent, saber amb exactitud quin dia es conforma el límit que et parla d'un abans i un després (ineluctables, definitius) és una experiència indeleble.