Sinceritat?

Sobre la sinceritat s'han escrit tones de paper, cosa que no impedeix que continuï sent tan escassa com desitjada. Germana bessona de la veritat, la sinceritat ha estat una virtut mal interpretada, gairebé sempre com una forma més de manipulació. Aquesta setmana, en què les commemoracions dels atemptats del 2001 han desplaçat totalment la Diada, s'han sentit moltes hipocresies. Tot el xou sobre el patrimoni dels polítics recorda el puritanisme protestant, malgrat que som al bell centre de la picaresca. Aquí balanços i auditories són tan relatius com la mateixa sinceritat dels que els mostren. Els podríem comparar a les interpretacions econòmiques globals o als mèrits atribuïts als que tenen èxit, siguin futbolistes o actors porno.

“Prefereixo molestar amb la sinceritat que complaure amb adulacions”, deia Sèneca abans d'obrir-se les venes. Sortosament, avui es pot escriure amb més o menys llibertat d'expressió, tot i que les dictadures són de tipus econòmic o de les simpaties que puguis generar al poder. Això ho sabia un conspirador professional, Ciceró. El pensador romà afirmava que som sempre més sincers quan ens sentim més irats que tranquils. Habitual de les lluites dels triumvirats, la dita no li va servir de gaire quan va ser assassinat per Marc Antoni, que va clavar les seves mans tallades a la porta del Fòrum.

Sempre he desconfiat de la sinceritat perquè posa en perill la supervivència. En les seves memòries, Josep Peirats explicava que a Durruti el perjudicava la sinceritat. No va ser estrany, doncs, el seu final. Sobre aquesta suposada virtut, però, em quedo amb el poeta americà John Ashbery. En un vers escrivia que “la sinceritat és una ferida suau”. Menys suau era per a un altre poeta, Lluís Figuerola, quan va sintetitzar que “la sinceritat és com una baieta: l'escorres i només surt merda”. Proverbial en la subtilesa, Jardiel Poncela va concloure que la sinceritat és el passaport de la mala educació. Vostès diran...