El símptoma de la derrota

Ja és ben curiosa aquesta dèria del PSC que dedica més esforços a blasmar els pactes passats, presents i futurs de CiU amb el PP que l'actuació i els programes del PP mateix. Nit i dia, amb poques baixes a la nòmina, les principals figures socialistes, comandades pel president Montilla, s'afanyen a blasmar no el contingut d'un pacte, cosa natural i desitjable en democràcia, sinó la mateixa existència del pacte, real o imaginari. Fa pena sentir dir a una persona que va tenir l'honor de presidir aquest país que tot això passa “perquè el senyor Duran vol ser ministre”. S'ha d'estar molt orfe d'arguments per posar en circulació una idea d'aital profunditat.

Només aquesta aversió al pacte explica que els socialistes hagin desat en l'estadi més llunyà de la memòria els nombrosíssims acords subscrits aquí i a Madrid amb CiU, i que una sobtada amnèsia enteli el pacte capital i tripartit amb el PSOE i el PP, de fa quatre dies, per a la reforma de la Constitució. Una entesa, val la pena recordar-ho, que a Catalunya també lliga els socialistes amb els populars, enfront de la resta de partits, a l'hora de tapar la boca als ciutadans impedint la celebració d'un referèndum.

Potser el desànim i la impotència que denota el to agre i despectiu de les crítiques a CiU tenen la seva causa en la constatació del fet que no serà pas la crossa dels nacionalistes catalans la que acompanyarà el senyor Mariano Rajoy a La Moncloa. Ara ja saben que serà la inapel·lable i amarga derrota del PSOE i del PSC la que entregarà el poder absolut als populars.