Enfortir la nació
Molts catalans proclamem que som una nació. Ho cridem enfervorits al carrer i ho posem discretament en el preàmbul d'un Estatut, que aprovem aclaparadorament en referèndum amb una participació del 50% del cens electoral. Quants dels que se n'abstingueren volien més Estatut, quants en tenien massa i quants, senzillament, tant se'ls en donava? Un Tribunal Constitucional, requerit per la dreta espanyola, hereva de dretes franquistes i postfranquistes, interpreta la nostra voluntat i sentencia que la definició de nació, que hem inserit de manera alambinada en l'Estatut, no té cap eficàcia jurídica.
Una opinio juris, per molt de relleu que li atribueixin, no pot invalidar la realitat viva d'una comunitat de persones, que és qui té el dret de definir la seva condició nacional. D'altra banda, la sentència mostra, entre d'altres incongruències, tant el desconeixement de la realitat que jutja com la secular ànsia assimiladora de la pluralitat nacional peninsular en una sola nació espanyola. Tan gran és el desconeixement que tolera que utilitzem la nostra realitat nacional en sentit ideològic, històric o cultural; justament el marge que necessitem per enfortir la nació.
Que som una nació ho hem proclamat manta vegades, però quina nació som, què tenim a dintre del cos nacional, què ens falta, què ens sobra... això, ens ho amaguem a nosaltres mateixos. Basem el nostre mèrit més en la resistència que en l'excel·lència; si milloréssim aquesta redoblaríem l'eficàcia d'aquella; se'ns farien més evidents la mesquinesa dels altres i la magnitud dels seus defectes, sense haver de témer les seves raons ni la seva força.
Fem ufana sovint de les nostres virtuts. I no tenim per què no fer-ho. Silenciar les qualitats del nostre país i l'eminència humana, professional i artística de molts dels seus individus fóra una renúncia inútil, gratuïta. Però tenim també anomia moral, corrupció, insolidaritat, incompetència, cobdícia desenfrenada, un territori en part desfet, la llengua que tant estimem, l'essència de la nació, malmesa per un ús descurat –demanem l'oficialitat del català a la Unió Europea i ens conformem amb una llengua al carrer que s'acosta cada cop més a un patuès. Catalunya no és tan rica i plena com la imaginem.
Cal oposar als obscurs racons de la nostra realitat social una transparència severa, i promoure, infatigablement, elevades dosis d'exigència: en el pla públic, més integració en el sentiment de nació; més cohesió social –no es fa país desfent estat del benestar–; més igualtat en la distribució dels costos de la crisi, de la present i de les que vindran; més respecte pel territori i pel medi ambient, més honestedat en la política, més cura de la llengua, més cultura pròpia... En el pla individual –la nació són les persones que la componen–, repetiré el que escriu l'Enric Roca per a aquest diari en el número de l'11 de setembre passat: “Eduquem els nostres infants i joves des de l'assumpció de valors forts: la voluntat, la fortalesa, el patriotisme i la responsabilitat.”
Què pretén liquidar la fòbia anticatalana de l'Espanya zaragatera y triste, com la titlla Antonio Machado, un dels més grans poetes de la bella llengua castellana? No un Estat català que no ha nascut, sinó la nació catalana mil·lenària. Enfortir la nació és la tasca peremptòria, prèvia a qualsevol altra aspiració. No es podrà construir cap projecte nacional ambiciós sobre una nació escassa. Encara ens falta nació per aspirar seriosament a un estat propi.
