GPS

El meu home i jo, que ja fa anys que ens fem la vida, a penes dis­cu­tim tret de quan, a peu o amb cotxe, bus­quem una adreça i no la tro­bem. El meu home no pre­gun­ta­ria mai i jo sóc de pre­gun­tar molt. Pri­mer, perquè t'estal­vies mar­ra­des; segon, perquè així sento com parla la gent del lloc i em faig una mena de mapa lingüístic casolà. Això de resis­tir-se a pre­gun­tar quan vas per­dut es veu que ho fan la majo­ria d'homes. No fa gaire sortíem de Bar­ce­lona amb un com­pany i va reconèixer que no s'havia on era. “Pre­gun­tem”, li vaig dir, i em va res­pon­dre, mig ofès: “I ara!” Va con­nec­tar el GPS i al cap d'una mica, seguint les ins­truc­ci­ons digi­tals, agafàvem la Meri­di­ana. Jo he estat set anys dipu­tada, he fet molt de ter­ri­tori sense GPS, i he arri­bat a tot arreu, només pre­gun­tant. Reco­nec que hi ha gent que no sap els car­rers de la seva ciu­tat, gent que et diu que giris a la dreta i mou el braç cap a l'esquerra, i que sovint les indi­ca­ci­ons són enre­ves­sa­des i desa­ni­men, però la gent som així. Si et mous fora del país, pre­gun­tar encara té més gràcia. Aquest pont hem estat a Anda­lu­sia, i allà sí que vaig xalar parant la gent pel car­rer i pre­gun­tant! A Còrdova vaig dema­nar a un matri­moni –mit­jana edat, aco­mo­dats- que ens indi­ques­sin un lloc per men­jar on anes­sin la gent d'allà. Es van aga­far l'encàrrec a pit i ens hi van acom­pa­nyar, i els vam seguir una bona estona per aquells car­rers estrets i blancs. A mig camí l'home es va atu­rar al davant d'una casa: “Aquí hi va néixer el gran Mano­lete”, ens va dir orgullós, i va comen­tar que era una llàstima que no poguéssim veure el museu de la tau­romàquia, perquè era tan­cat per obres. Nosal­tres vam dir que sí, que era una llàstima. Ens van dei­xar a peu de res­tau­rant. Impos­si­ble de tro­bar gent més ama­ble. Això, desen­ga­nyem-nos, no t'ho dóna un GPS.