El paradigma grec
No van bé les coses quan un país petit, l'economia del qual no supera el 2% del PIB de l'eurozona, posa en risc l'estabilitat de l'euro. Grècia és el nefast paradigma pel falsejament dels comptes i balanços, per l'ociosa condició de rendista de les subvencions europees, per l'economia submergida, lluny de qualsevol fiscalitat. A l'Egeu, viure en una illa suposa ocultació fiscal. I aquesta Grècia ha col·locat l'eurozona als peus dels cavalls, tot comprometent amb la seva sospita la resta d'economies mediterrànies. D'aqueixa contaminació, Espanya també n'és víctima, tot i que el govern de Zapatero hi ha ajudat amb el descontrol pressupostari i el perenne abús del deute castigant el nostre risc-país.
El problema acusa una gravetat tal que si hom no troba una fórmula de cohonestació d'interessos entre les nacions de la zona euro, podem trobar-nos vorejant el desastre final d'aquesta crisi. Veus autoritzades emeten llurs avisos, com a lamentacions de Casandra a la guerra de Troia, mai escoltada en els seus presagis. I Troia va caure. L'escarment de Grècia esdevé tot un paradigma del pitjor: quasi tots els calés que han rebut per aperpalar el deute i rescatar les finances, els grecs els han escapolit a la banca suïssa: 200.000 milions d'euros. Només en el que va d'any, 10.000 milions s'han esfumat via comptes bancaris helvètics, quan al moment present el seu pla de salvació atansa 8.000 milions més. Pot tolerar-se aital escàndol?
Francesos i alemanys han especulat amb el deute grec assumint-hi grans riscos (o dividends ben sucosos); ara esbandeixen llurs necessitats, no sense sospita, als altres països del sud. De la quitació grega del 50% mínim que postulen a llurs creditors, s'ha passat a una indiscreta temptativa de Durão Barroso d'una altra quitació del 20% per al deute espanyol. Seria la nostra ruïna. Després, en rectificà. La sospita, però, resta instal·lada en el subconscient dels mercats i dels mercaders, si reparem en el fet que Grècia va pactar fa tres mesos una quitació del 21%. Ens trobem davant d'un precedent? Si així fos, seria el més dolent dels camins possibles. No es pot tornar deute amb més deute, senyors governants ineptes. Caldrà reajustar el pressupost, retallar la despesa, revisar el fals atur de milers de desocupats que cobren i treballen d'amagatotis en l'economia B. Caldrà contenir la despesa sense control de les CCAA, pròpia d'administradors irresponsables. La Fiscalia Anticorrupció hauria de donar compte del saqueig de les caixes, els gestors de les quals han abusat legalment de llur funció de simples administradors de recursos aliens. Aventurar-se en operacions d'alt risc equival a una mena de lladronici legalitzat; i omplir-se la cartera en cessar-ne és un saqueig digne del Codi Penal.
Pot Espanya oferir garanties amb el precedent de les fallides de les caixes, els excessos dels comptes autonòmics i municipals, l'abús del dèficit públic i del deute? No s'assembla, en part, al desordre grec, aquí amb impostos? El nostre deute avui es troba cobert en bona mesura per la banca nacional: 222.100 milions d'euros. Si Brussel·les imposa nous ajustaments, o exigeix una provisió del deute pels bancs entre el 10 i el 20%, garantiran el govern i la senyora Salgado que aquí no passa res? Botín adverteix amb l'ensurt bancari; la vicepresidenta econòmica tornarà als jocs florals, després d'haver mentit amb astúcia en el debat televisiu de 2008 amb Manuel Pizarro sobre la situació real d'Espanya en la crisi? Heus aquí el principi d'irresponsabilitat de Zapatero i la penitència que avui paguem en pobresa i en descrèdit.
