Honrats i demòcrates, sens dubte
Quantes vegades es veurà representada aquesta sublim escena en nacions que encara no han nascut i llengües que ignorem, es pregunta un dels assassins de Cèsar en l'obra de Shakespeare. En la vida real tant o més que en el teatre, els tirans han estat arrossegats al fang amb ignomínia, però l'execució tumultuosa de Muammar Gaddafi té la virtut afegida de fer-nos veure qui tenim de veïns, cosa que no té remei, i ara d'aliats, cosa que sí n'hauria de tenir. La NATO va començar a intervenir a Líbia el passat mes de març per enderrocar un boig conegut i ajudar uns demòcrates per conèixer. Tot allò que es deia en ocasió de la invasió d'Iraq —una guerra injusta, il·legal, immoral…— no s'ha sentit enlloc aquesta vegada, i el soroll de cassoles al carrer ha estat substituït per un il·lustratiu silenci. Deu ser que ens estem fent moltes il·lusions, o que B.H. Obama té propietats anestèsiques. Aquí ens pensem que quan cau un tirà s'inicia un procés de transició a la felicitat, i que qualsevol jove amb estudis i facebook és un herald del progrés; però no sempre és així i no sol ser-ho en els dominis de la mitja lluna, on una nova tirania fa bo el règim trabucat i els admirables revolucionaris desapareixen substituïts per funcionaris amb fuet i forca. Després de la nit vindrà una nit més llarga. No ens hauria de sorprendre havent vist tot el que ha passat a Pèrsia des del 1978. La caiguda del xa es veia justa i necessària, i entre tots els qui estiraven fort per aquí i fort per allà, ningú no veia venir els qui de veritat comptaven i que encara hi són, impacients per parlar al món des de la posició estratègica de tenir armament nuclear. Ara ens agrada pensar que a Líbia la mort de Gaddafi és un final, però és més probable que sigui un anunci del que està a punt de venir. No ha estat cap actuació descontrolada sinó el “final humiliant volgut per Al·là”, segons un portaveu dels sediciosos, no gens interessats en el dret processal, i per si no ho hem entès, tot seguit el nou líder proclama la xaria i s'exhibeix en públic agenollant-se cap a la Meca. S'ha comparat aquesta onada de capgiraments de truita en el món islàmic amb la que va començar amb la caiguda del mur de Berlín; més aviat s'assembla a la dels anys vint i trenta, quan un estat rere l'altre anaven caient en mans d'adeptes a ideologies totalitàries.
