Conflicte d'estratègies?

El punt de partida de la negociació d'un nou model de finançament és la necessitat de Catalunya de més recursos públics per a les despeses corrents, reduir el dèficit, pagar el deute i impulsar el desenvolupament del país econòmicament i socialment.

Ho justifica la desproporció entre la precarietat de les finances de la Generalitat, dèficit de 5.400 M€ al 2011, deute de 37.000 M€ i el transvasament de fons, pel dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya, que ronda els 16.000 M€ a l'any en les últimes xifres publicades, encara que ara deu haver disminuït per la situació econòmica i la menor recaptació fiscal.

Hi ha dos possibles plantejaments per negociar aquest nou model de finançament. Buscar en base a una estructura federal de l'Estat un de nou que sigui vàlid per a totes les CC AA i que profunditzi en les millores de finançament aconseguides, uns 2.500 M€ l'any, pel govern tripartit i en especial per l'acció directa i decidida del conseller Castells, o alternativament fer un plantejament nacionalista en què Catalunya negocia bilateralment amb el govern central i reclama un model nou de gestió fiscal i de repartiment dels recursos públics específic i particular. Per a aquest posicionament és indiferent el que l'Estat faci a la resta de les CC AA. Catalunya planteja la seva reivindicació econòmica i negocia per aconseguir-la, però sense voluntat i projecte de canviar l'estructura de l'Estat.

El plantejament de CiU per a la propera legislatura que ara s'inicia al Congrés dels Diputats sembla centrada en la negociació d'un nou model de finançament en què la Generalitat de Catalunya recapta tots els impostos i fa dues transferències a l'Estat. Una pel pagament de les despeses d'aquell no cobertes per les CC AA però que reben els seus ciutadans (defensa, exterior, seguretat social, etcètera) i un segon amb un doble objectiu de solidaritat per a aquelles comunitats autònomes de menor renda i que tindria per fi que el nivell de serveis bàsics al ciutadà, sanitat, ensenyament i serveis socials, siguin equivalents arreu de l'Estat, i d'impuls al desenvolupament de l'economia de les regions menys desenvolupades per fer convergir progressivament tots els territoris a nivells de renda equivalents.

Aquest plantejament podria fer-se teòricament amb voluntat universal, és a dir, que el model de l'Estat evolucioni cap a un model federal amb un alt nivell de descentralització suficient per fer satisfer els interessos polítics i econòmics de Catalunya. Té l'inconvenient que Espanya no és federal ni vol ser-ho, perquè la majoria de la seva població ni ho entén ni en sent la necessitat. Això és ara especialment cert i és per tant improbable que el model tal com el planteja CiU amb ERC i Iniciativa sigui viable si ha de ser universal. Hi ha hagut una voluntat permanent des de Catalunya de constituir-se en la punta de llança d'una manera diferent d'entendre Espanya que s'ha volgut transmetre i explicar amb èxit escàs. Els fracassos dels últims anys, nou Estatut inclòs, demostren que aquesta alternativa ni és volguda ni suportada ara per la resta de la població espanyola, i suposa un desgast i un enfrontament de Catalunya amb gran part de la població espanyola que és fa cada dia evident i amb el temps tendeix a empitjorar. Traspua desafecció i desencís de manera tan intensa que porta que personalitats eminents i moderades s'expressin amb una ironia que deixa al descobert l'amargura i el cansament respecte del que vol i planteja Catalunya. Però és cert també que aquest plantejament es pot fer des del particularisme del que és i vol Catalunya. Es tracta en aquest cas de fer que Espanya accepti la singularitat catalana com es va fer a la Segona República, però amb una profunditat econòmica que llavors no es va ni plantejar ni assolir.

Aquest enfocament suposa negociar de manera bilateral amb el govern central i per tant no participar-hi, no formant-ne part, perquè l'objectiu és clar: aconseguir el millor per a Catalunya però no voler intervenir a Espanya...

A CiU conviuen dues sensibilitats contraposades. La política de Convergència és nacionalista i prioritza negociar aquest no model autònom de finançament. La política d'Unió prioritza col·laborar amb el govern d'Espanya si aquest és de centre o de dretes, per millorar la seva gestió i centrar la seva política. No es pot negar que la presència del Sr. Duran en un govern central del Partit Popular el milloraria perquè hi aportaria moderació, progressivitat i racionalitat... però aquest fet sembla incompatible amb un plantejament en què es negociï un nou finançament específic i particular per a Catalunya amb la finalitat exclusiva de millora a la nació catalana i la seva ciutadania, tal com el planteja CiU amb ERC i Iniciativa.

La política del PSC és menys agosarada i més progressiva. Vol estar al govern d'Espanya, vol influir-hi i vol un finançament per a Catalunya que per ser més transversal reduirà, almenys com a punt de partida, la part de recaptació fiscal destinada a Catalunya i moderarà la capacitat de gestionar els propis impostos perquè és d'arrel federal.

Més enllà de les dificultats constitucionals que un i altre finançament tindran, certament un més que l'altre, no hi ha pitjor enemic de l'estratègia que la seva incoherència conceptual i la manca de solidesa en el seu plantejament. No es pot ser radical en el plantejament i pactista en l'execució, no es pot voler negociar amb força, la demanda que planteja CiU ho requereix, i voler ser part de la contrapart, no es pot practicar la política del que és particular, millorar el finançament català, i del que és general, participar al govern central, de manera simultània.

Dit això, si ara el Govern de la Generalitat pren la iniciativa i lidera la negociació sembla lògic políticament i essencial des de l'eficàcia dels resultats que tots els partits, tant els nacionalistes com els federalistes, busquin la manera de compartir objectius i no perdre's en discussions que tenen un resultat conegut... perquè això ha passat tan sovint que ja no es pot tenir dubte del final. Certament el fet que el partit que suporti el govern central tingui o no majoria absoluta al Congrés dels Diputats condiciona el que es pot aconseguir, però es tracta primer de saber què volem i com plantejar-ho i després de pensar com ens respondran. No caiem, com fem sovint, en l'autocensura.