J. Ferrer, de Blanes

És pos­si­ble que el títol porti algun lec­tor afi­ci­o­nat a la història a pen­sar en el cosmògraf que es féu famós, sobre­tot, aju­dant a fixar i a fer enten­dre la línia de Tor­de­si­llas, que sepa­rava l'àmbit d'expansió de les con­ques­tes por­tu­gue­ses i de les cas­te­lla­nes en temps dels Reis Catòlics. L'ambigüitat o l'equívoc, l'he bus­cat una mica deli­be­ra­da­ment per con­tras­tar millor la vàlua dels per­so­nat­ges. N'hi ha que sobre­sur­ten per grans ges­tes, n'hi ha que ho fan per un dia a dia generós. És evi­dent que jo, ara, em refe­reixo no al Jaume Fer­rer mític sinó al Joan Fer­rer i Fer­rer –qui sap si des­cen­dent de l'altre per alguna branca col·late­ral, i per par­tida doble–, un bla­nenc autèntic, des­ta­cat per la labor altru­ista i social, cons­tant, quo­ti­di­ana. Joan Fer­rer va morir fa al vol­tant d'un mes, després d'una llarga malal­tia que va supor­tar estoi­ca­ment, amb una gran espe­rança, d'acord amb el seu pen­sa­ment cristià de tota la vida, que el por­tava a con­fiar en el més enllà. Vaig conèixer en Joan cap allà als anys setanta o vui­tanta, a l'inici de la democràcia, quan fou dels fun­da­dors d'Aspro­nis, una enti­tat cre­ada per aju­dar els minusvàlids i dis­minuïts men­tals i que ja tenia les arrels el 1968. Al cos­tat d'ell s'hi movia, també, la seva dona, la Mont­ser­rat Ber­nat. Sem­pre ana­ven junts. Si algun dia calgués un exem­ple del bon fun­ci­o­na­ment d'un matri­moni, el seu seria para­digmàtic. Par­ti­ci­pa­ven en tots els actes cul­tu­rals, soci­als i benèfics de la vila, des dels dinars de la revista Recull fins a tants d'altres. El 1941 ja fou vocal d'esports de la junta d'aspi­rants d'Acció Catòlica, lla­vors un movi­ment emer­gent des­ta­cat. Més tard en fou secre­tari i pre­si­dent, i també el que feia anar la màquina de cinema de la catequística per allò de fer evi­dent que els càrrecs es demos­tren tre­ba­llant. Va pertànyer a l'Agru­pació Sar­da­nista, va ser aban­de­rat dels mana­ies, coor­di­na­dor de les pro­ces­sons de Set­mana Santa, mem­bre del Patro­nat de l'Asil Sant Jaume, obrer del san­tu­ari del Vilar, va jugar a fut­bol i a escacs, va fer tea­tre, va ser un pun­tal deci­siu per a l'ano­me­nat Esbarjo, va ser regi­dor de Ser­veis Soci­als, Bri­gada, Cemen­tiri i Mer­cats (aque­lles dele­ga­ci­ons que per­me­ten lluir molt poc) a l'Ajun­ta­ment –després d'haver estat mem­bre del con­sell exe­cu­tiu local de CDC– del 1987 al 1995 i del 1997 al 2003. I fou encara pre­si­dent de la Penya Bar­ce­lo­nista, amb una vui­tan­tena de sim­pa­tit­zants i amb la qual va anar a la final de Wem­bley. Una gran per­sona, activa i solidària, que ha dei­xat un record ines­bor­ra­ble.