Eurobons i deute sobirà

Amb el màxim respecte i amb tota la cordialitat del món, se sol parlar dels gallecs amb la definició que són unes persones que quan les trobes a l'escala mai no saps si pugen o baixen. Segurament és per aquest motiu que molta gent esperava que Rajoy, després de guanyar les eleccions, prendria unes decisions que ja no tenen espera. Per descomptat, els observadors no s'imaginaven cap entrada de cavall sicilià, però sí una actitud reflexiva i, nogensmenys, en la línia de l'“ensimismamiento que precede a la acción”, atesa la situació d'emergència que estem vivint. Possiblement, el que passa és que una campanya electoral basada en la inacció, la indefinició i el silenci li ha donat molt bon resultat i, per tant, pot ser que pensi que les coses s'arreglen per si soles i que l'anunci de les mesures previstes (que, sens dubte, han d'existir, perquè si no ens trobaríem davant un cas de greu irresponsabilitat) s'ha de fer amb urgència. En efecte, hi ha mesures que no admeten espera i ara no és el moment de discutir quines són les més adequades o les prioritàries. I és que encara no ens han explicat que, encadenats a la moneda única, no podem recuperar la competitivitat mitjançant la modificació de la paritat monetària i, en conseqüència, ens estan fent, sense dir-ho, una devolució interna.

El primer que calia fer era presentar-se a Alemanya i França, adquirir compromisos seriosos de reducció del dèficit i demanar ajut en la via de preparar un rescat eventual i, sobretot, per col·locar deute públic. Tanmateix, tots continuem estant bocabadats i pendents de l'execució o, com a mínim, de l'anunci de les reformes programades. I tot plegat a un ritme molto vivace. En tot cas no ha de ser la “mitja hora” a què es referia irònicament Mariano Rajoy, però tampoc no es pot diferir en el temps tal com ja s'ocuparan de recordar-li-ho els socis de l'Europa septentrional que fan els encàrrecs pünktlich, és a dir, amb puntualitat. Cal que a Madrid facin una cura d'humilitat i entenguin que les reformes estructurals internes poden resoldre els problemes sense la col·laboració dels inversors del mercat del deute i sense l'actitud positiva d'Alemanya i del Banc Central Europeu (eventualment prestador d'última instància). Els interessos massa elevats i la prima de risc no tenen cap sortida sense el suport dels països amb qualificació AAA als països perifèrics. El que es discuteix no és si els PIGS faran els deures de l'austeritat, sinó si seran capaços d'obtenir el suport que necessiten.

Enmig d'aquest problema, s'ha plantejat la creació dels eurobons que substituirien les emissions de bons dels estats membres i aportarien una estabilitat més gran al mercat del deute sobirà. A canvi dels ajuts, els països receptors acceptarien de sotmetre a la UE l'aprovació dels pressupostos nacionals. En previsió d'un possible rebuig, hi hauria un segon projecte amb garanties limitades per als bons nous sense eliminar els antics. Pel que fa a Espanya, la premsa internacional juga a les rimes per descriure un panorama més aviat desolador. Per exemple, “Spain, in pain”; és a dir: Espanya, en dolor. O bé, “Spain, still in pain”, que vol dir que continua en dolor. O bé, encara més fort, “Spain votes pain in hope of gain”, que subratlla com Espanya accepta votar a favor del dolor amb l'esperança de treure'n algun guany. Beneficis que no seran fàcils d'aconseguir després que Alemanya no vegi prou clara la introducció de l'eurobò.

L'analista Martin Wolf explica que molts polítics volen declarar la guerra als mercats. Malgrat tot, a pesar dels diferencials en relació amb el bund alemany, fins i tot Itàlia i Espanya se'n podrien sortir. El problema d'aquests països és principalment la insolvència. Els inversors, per temor a la fallida, creen una falta de liquiditat. En realitat, la posició del dèficit del Regne Unit no és millor que la d'Espanya, però els britànics només paguen el 2,2% pels bons a 10 anys, mentre que Espanya paga uns interessos del 6,6%. En conclusió, la zona euro, que ha estat molt beneficiosa per als adherits, ha de continuar avançant, perquè altrament entraria en perill de desintegració. I Espanya es pot preparar per a uns nous temps en què els negocis i la feina ja no seran com abans i en què la pregunta pot arribar a ser si, en cas de necessitar un rescat, el FEEF, el BCE i l'FMI tindrien fons suficients per al salvament. De fet, potser val més no amoïnar-se del tot, perquè Berlín i la cancellera Sra. Merkel (Rottenmeier) ja ens han dit que l'eurobò no és la panacea universal i el risc no es pot col·lectivitzar. Llàstima, per cert, que a efectes pedagògics el president electe hagi rebut com a primera visita tres banquers. Que no cal explicitar de manera tan òbvia qui mana a Can Ribot.