El pont
El pont de la Puríssima-Constitució, com l'anomena la gent, em recorda el pont que no manca en cap pessebre. Perquè en cada pessebre hi ha, també, un riu. Llevat del pessebre on va néixer Jesús. No hi ha cap riu, però no hi manca el pont. El pont que va de Déu a l'home i de l'home a Déu. Aquest pont és el misteri de l'Encarnació, tal vegada l'únic misteri de la vida cristiana. La resta són enigmes del tot indesxifrables. Un misteri és una cosa que no es pot entendre, però en què s'hi creu. Que Déu ens estima, és difícil d'entendre, però fàcil de creure. Al capdavall és Déu. Més difícil és creure que els homes estimem Déu. I n'estem tan convençuts. Personalment tinc els meus dubtes. Estimar Déu és estimar el proïsme. Sembla fàcil i no ho és gens. És estimar l'altre tal com és, no en abstracte. Estimar l'altre en abstracte és estimar la humanitat. Pura retòrica. Estimar les persones tal com són és quelcom més que respectar-les. És comprendre-les. Sense comprensió no hi pot haver estimació.
No és el mateix estimar el proïsme que estimar els amics. Els amics cadascú se'ls tria. El proïsme, en canvi, ens el trobem. I sovint ens agafa a contrapeu. Aristòtil deia que “el que és amic de tothom no és pròpiament un amic”. I diria que té raó: tota amistat és particular. L'amor al proïsme, en canvi, no és exactament particular sinó concret i alhora universal. Vagis on vagis, sempre trobaràs el proïsme. I vagis on vagis, sempre serà concret. Aquesta estimació concreta i alhora universal és el que Sant Pau anomena caritat. No té fronteres. I és la suprema llei. De totes les virtuts, és la més sublim. És la que més s'assembla a l'amor de Déu. Déu ens estima a tots i a cadascú de nosaltres. Amor universal i alhora concret. Individual. Certament, no es pot demanar més. La caritat, doncs, és el pont que va de Déu a l'home i de l'home a Déu. Aquest pont és Jesús, el fill de Déu, nascut de dona. Així és com l'anomena Sant Pau en la primera referència que trobem: la carta als gàlates.
Les cartes de Sant Pau són anteriors als evangelis. Això és important. Trigaríem molt a saber qui era aquesta dona que infantà el Fill de Déu. Tots hem nascut de dona, però només Maria infantà Jesús. El nom el coneixem per l'evangeli de Lluc. Maria és la traducció de Myriam, un mot arameu, que no sabem què vol dir. Sí que sabem, en canvi, què vol dir Jesús, el nom que Maria posà al seu fill. Vol dir “Déu salva” (de l'hebreu Joshua). Som a l'inici de l'era cristiana. I cada paraula té una importància cabdal. Aquest nom, d'acord amb l'evangeli de Lluc, li fou dictat per l'àngel que s'aparegué a Maria. Però compte! En el context de la literatura bíblica, hi abunden els àngels. Són missatgers de Déu. Però la Bíblia sencera està inspirada per Déu, sense la intervenció de cap àngel. L'Alcorà, en canvi, fou dictat a Mahoma per Déu, per mitjà de l'arcàngel Gabriel. Déu és una font constant d'inspiració. La revelació directa no se sol produir. El passatge de Lluc té la finalitat de cobrir el buit que existia en la vida de Jesús. Els evangelis recullen la predicació dels apòstols. La missió dels apòstols era proclamar la “bona nova” de l'amor de Déu, que havien conegut de llavis de Jesús.
De Jesús en coneixem la vida i miracles. De Maria, només els miracles. Tots posteriors a la seva mort. De la seva vida en sabem molt poca cosa. Però, coneixent Jesús, no resulta aventurat intuir com devia ser la seva mare. Hi ha una pregunta que apareix en el missal dels monjos de Montserrat que és molt suggeridora: “On ha après, Jesús, a reconèixer feliços els pobres, els humils, els compassius, els nets de cor?” Exacte: on ho ha après? I encara millor: de qui ho ha après? És una pregunta que cadascú es pot contestar.
Personalment, no tinc cap dubte que l'educació de Jesús va començar pels seus pares: Josep i Maria. I es devia completar amb el coneixement de les Escriptures, del Talmud, de la saviesa rabínica i de la saviesa dels profetes. És la primera cosa que tothom va detectar en la seva predicació. Parlava amb una autoritat desconeguda. En nom propi: “Jo us dic”. I és que Jesús havia passat la revàlida al desert. Allà va aprendre a vèncer la temptació. La temptació és el poder, que sempre sol ser en benefici propi. Jesús és l'home que viu pels altres. L'altre és sempre un estrany. Jesús posa en marxa l'amor al proïsme, a partir d'una idea molt intel·ligent: estima el proïsme com a tu mateix. La profunditat d'aquesta idea l'explica molt bé la Simone Weil. Diu: “Estimar l'altre –l'estrany– com a tu mateix implica, com a contrapartida, estimar-se a si mateix com un estrany.” No és més estrany l'altre per a tu que tu per a l'altre. Diria que en això es basa la Unió Europea: una unió d'estranys que es reconeixen recíprocament, i l'estranyesa s'acaba. La idea no pot ser més cristiana. I val la pena aprofundir-la. Perquè, en definitiva, el misteri de l'encarnació es repeteix en cada persona: tot nen que ve al món és un Déu que s'ha de fer home.
