El pes de CiU dins la nova legislatura
La legislatura espanyola ha arrencat sense eufòria per la crua realitat de la crisi. No hi ha ganes de gresca. Tot i que estem en temps de canvis sobtats i tot i que en els pròxims quatre anys es prevegin moviments a Europa, a Catalunya, a la monarquia, etcètera.
El nou president del Congrés, Jesús Posada, moderarà el debat essent un dels homes més pacífics de la política espanyola. La curiositat d'aquest polític és que parla fluix per no ofendre. Té un perfil semblant al del socialista Félix Pons (e.p.d.) Més que no pas als anteriors presidents del Congrés en època del PP, María Fernanda Rudi i Federico Trillo. Ambdós, i sobretot Trillo amb la majoria absoluta del govern d'Aznar, van presidir amb mà de ferro el Parlament espanyol.
Jesús Posada, tot i el seu tarannà pactista, com tots els anteriors presidents tampoc no facilitarà l'ús del català a la cambra baixa. Davant la realitat aritmètica de la cambra, el PP té 186 diputats, hi haurà poques concessions.
El PP té suficients diputats per fer el que vulgui. Tot i que volen evitar el soroll, que és l'únic pànic que té el PP a causa de la seva majoria. Fet que serà inevitable per part dels grups minoritaris de la cambra.
Per moderar el soroll, el futur president del govern ha començat donant un tracte preferent a CiU, tot citant Duran i Lleida abans que els socialistes.
Rajoy busca dels diputats de CiU que amorteixin el soroll. Que CiU faci de mitjancer entre el PP i tots els grups de la cambra. El PP està disposat a cedir a CiU presència a les meses del Congrés i el Senat. Un membre, quan toqui, al Banc d'Espanya. Un altre al Consell General del Poder Judicial, i un altre a la ràdio i la televisió públiques.
Aquest serà el pes català dins de la immensa majoria del Partit Popular.
CiU, forçat per l'aritmètica parlamentària, va encaminada a tornar a la fórmula del peix al cove que tants èxits electorals va comportar als governs de Jordi Pujol.
Un fet que sovint es contradiu en missatges sobiranistes de la coalició catalana que queden aparcats en el règim interior de Catalunya i que a llarg termini poden crear frustració, com va passar amb l'Estatut que va tombar el Tribunal Constitucional.
