És necessària tanta por?

Ja sé que els apocalipsis venen més que la moderació raonada. Que un titular dur i punyent atrau més que la normalitat. I que una mala notícia és més llegida que una de bona. I els llibres tremendistes a l'estil de Niño Becerra, dient que tot s'enfonsarà, es vendran més que d'altres més ponderats. És com si la societat hagués caigut en una espiral tremenda que podríem definir més o menys així: la por demana més por. I com que jo sóc un fervent creient que els bombardejos d'impactes en una societat no són innocus i provoquen conseqüències, tinc por que l'excés d'oferta de por provoqui massa por.

També seria absurd caure en l'altre cantó i pensar que tot és una farsa inventada pels que manen, però, passada la boira, tornarà a brillar el sol com abans. Precisament, un antídot contra la por és donar tota la informació. És el mateix que ens passa quan tenim una malaltia greu i estem a les mans del metge: quan més migrada és la informació del que ens passa i quins seran els camins per superar-ho, més por tenim. I, avui, els metges ho saben i normalment, llevat de casos molt extraordinaris, parlen obertament amb el malalt de tot el que li passa i quin serà el seu procés, i fins i tot, arribat el cas, també del percentatge d'èxit que tindrà de sortir-se'n. I precisament és aquesta complicitat entre malalt i metge el que trava una confiança que, al final, també formarà part de l'èxit de la curació.

Ara mateix veig en el nostre país un guirigall excessiu de veus dissonants, en què tothom parla alhora sobre la crisi econòmica, les retallades, l'estalvi, el dèficit, i, en alguns casos, defensa interessos propis, i que s'utilitza la por com a argument per atraure més gent a la seva causa. I, al final, tanta por s'encomana i encara ens paralitza més.

Aquesta setmana plegaran els dos presidents més nefastos que hem tingut els darrers trenta anys: José Luis Rodríguez Zapatero i José Montilla. Els dos tenen al seu currículum l'haver deixat Espanya i Catalunya i el PSOE i el PSC-PSOE, a la ruïna. I aquests errors històrics es paguen molt car. Si Montilla hagués estat un president assenyat, moltes de les retallades que ha hagut de fer el seu successor les hauria d'haver iniciat ell, però la deriva del país li importava ben poc. Ara tothom compta que quan arribi Mariano Rajoy a la Moncloa haurà de prendre mesures difícils, ell mateix ho ha dit. Però aquestes mesures ja fa un anys que s'haurien d'haver pres i a Zapatero també li importava més ell que el país. I anava fent el mínim possible, la qual cosa no tenia prou contundència per saltar les dificultats i, a més, generava por. Espero que en el debat d'investidura el candidat sigui clar, faci el diagnòstic precís de la situació, digui quina serà la teràpia a aplicar i, sobretot, mostri un final, encara que sigui llunyà. Almenys això generarà esperança i potser mitigarà aquest estat d'excepció que és la por.

Si quedava algú a qui s'havia pogut enganyar, aquesta setmana hem vist quin grau de dependència té Catalunya. Personalment penso que ha estat bo aquest grau de realisme, tot i que la conseqüència sigui retardar el pagament d'una part del sou del funcionaris, un fet que, vistes les circumstàncies generals, no em sembla tan greu. És molt greu, això sí, la deslleialtat del govern socialista vers Catalunya. Suposo la vergonya que estan passant ara aquells nacionalistes que el van votar, que el van portar al Palau de la Generalitat, com si fos per primera vegada un amic de Catalunya, i el seguidisme de la ministra catalana Carmen Chacón, que fa ben poc encara ens demanava el vot. La crisi no serà immune, canviaran moltes coses, i a Catalunya ens intentaran dividir, però si tenim coratge en la crisi hi podem trobar la solució. No tinguem por.