L'herència
Fa temps que no m'agrada el que veig. Ho sento pels optimistes integrals, els qui no hi veuen pels ulls, ni ouen la remor del carrer o el clam dels infortunats. Conec de fa anys l'infundi de pessimista, alarmista, apocalíptic. Ells, excepció feta dels qui compten amb l'herència del papà, se n'assabenten quan tots els seus fills engreixen les llistes de l'atur i criden a la porta de casa a la recerca de solucions. ¡Optimistes de la niciesa, redimonis! També el Rei era optimista i acaba de proclamar que “vénen temps durs per a Espanya”. Només se n'enteren ara i no quan el depressiu ZP vagarejava sense nord en la governació. Diuen que ara ningú no el crida; només Rajoy, i això no em sorprèn, tastador de silencis i d'oblits de tants i tants que han baixat del cotxe oficial. De sobte, sols i nuets. A la fi, sense remei i sense careta, tornaven a ésser ells mateixos. D'ahí fins a la depressió, només una passa... i un psicòleg.
A l'hora present, ningú no restarà immune d'estupidesa davant les pròpies errades. Chirac, expresident francès condemnat a dos anys d'esgàstula per malversació de fons públics. Berlusconi, desposseït de les seves escandaloses actituds preeminents de governant presumptuós i guilopo. Papandreu, desplaçat del seu poder aconseguit a Grècia en lluita democràtica i legítima. Merkel, tot ofegant Europa amb la seva caboteria. Sarkozy, predicant buides postures grandiloqüents. Zapatero camí d'un tristíssim retir –a la seva edat, prematur i amarg–, tot emulant Ovidi en ésser exiliat d'una Roma que l'excloïa pel seu escandalós Ars Amandi, en aquella tristissima noctis imago.
Fet i fet, quina demoníaca herència ens ha llegat ZP. Hem reculat al nivell del PIB per càpita de 2002; a partir de 2007 hem perdut 5 punts de riquesa per càpita; amb l'auxili de les Pajín, Aído i totes aqueixes senyores de la progressia la població espanyola ha envellit amb 113.000 avortaments més l'any 2010. Qui pagarà les pensions i suportarà l'Estat del Benestar? Pel que fa a l'atur, ens hem distanciat més encara de la mitjana de l' OCDE, fregant el 23% i els 5 milions, mentre els joves han d'albirar més enllà de les fronteres ibèriques per subsanar la seva angúnia professional. Avui, Espanya exporta talents, mentre les empreses perterixen sense remei i els sindicats no volen atendre raons als extramurs dels seus privilegis quasi mafiosos.
I tant que arriben temps durs, Majestat!, encara que no toquin Urdangarin, ni els caixers que van saquejar les caixes amb llurs jubilacions de xifres siderals, ni els rajolers que han afonat les finances i els bancs, al mateix temps que aquestos asfixien els petits i mitjans empresaris. D'on eixiran els sous i les fàbriques? I tant que arribaran temps durs, amb uns tribunals poblats de sumaris de corruptes. Gens edificant la manera de procedir dels darrers governs autonòmics, ni el descontrol de les finances públiques, ni el diluvi del deute enfollit, ni els Gürtel de València, la CAM, o la Caixa Castella-La Manxa només a tall d'exemple. Ni els ERE fraudulents d'Andalusia, ni els comptes del Gran Capitán del Tripartit català. Vatua dell quina lleva! Ara coneixeran els ciutadans la magnitud de l'herència de ZP, de les seves dues legislatures curulles d'estupideses i pretextos retroactius, Calia enutjar, de bell nou, les dues Espanyes de Machado? Era menester reacreditar el Buscón don Pablos o les entremaliadures del Lazarillo de Tormes?
Arribats a aquest punt, entenc que cal regenerar l'orgull patri, agrupar els recursos, privar del poder els corruptes o els corruptibles, exigir a la fiscalia i als jutges l'aplicació de la llei fins a l'última coma; altrament, serà tornar a començar. I així neixen riscos gravíssims. Desitjo sort a Rajoy i uns exercicis quaresmals a ZP i tota la plèiade socialista que ens han llegat aquesta herència enverinada i sòrdida.
