Narrar, mostrar, actuar
del vell periodisme compromès
amb la veritat dels fets i la dignitat
dels pobles i de les persones
Un breu balanç de l'any sobre l'estat de la comunicació en el món ens invita, amable lector, a centrar la mirada en alguns focus de fets i problemes. La crisi que afecta les economies europees també està triturant bona part del teixit i del negoci tradicionals de la comunicació. Però a tot el món és l'ocàs de l'era Gutenberg i dels suports predigitals que anuncia regles i modes nous del poder de narrar, mostrar i actuar. Que és en definitiva el poder de la comunicació. Que solia exercir-se a través dels mèdia en estreta relació amb les elits polítiques i econòmiques. Tanmateix, les coses memorables de l'any no s'ajusten totalment a aquest guió. Ho resumiria en sis apartats.
1. Escàndol Murdoch. La cadena de revelacions sobre les pràctiques delictives del News of the World (tres milions d'exemplars cada diumenge) per alimentar el periodisme sensacionalista de l'imperi de Rupert Murdoch ha passat als annals dels grans escàndols entre premsa i poder. Lliçó: la informació és sovint una mercaderia tacada de sang per la cobdícia d'empresaris i la connivència de periodistes, polítics i policies. Però el cas és també un cant a la necessitat d'un bon periodisme: el periodisme honest i compromès que practicà justament un altre diari britànic, The Guardian, que fou el responsable de destapar l'escàndol (4 de juliol). El Watergate britànic continua.
2. Ungarit i els “ulls de la revolució”. La cobertura dels processos revolucionaris en els països àrabs ha estat servida durant l'any sobretot per Al Jazeera, la cadena de Qatar, que per exemple retransmetia en directe des de la plaça de Tahrir les 24 hores. Però la revolució a Síria ha obligat a idear noves formes d'informar. Vista la dura repressió del règim d'al-Assad i l'absència de premsa internacional, s'han organitzat xarxes clandestines de captació d'imatges de la repressió, dels assassinats i tortures, gràcies a càmeres afeccionats, “els ulls de la revolució”. La xarxa d'Ungarit News ha aconseguit la mostració més eficaç d'imatges de la barbàrie a Youtube i Facebook.
3. L'any de les xarxes socials. El 2011 ha estat un any políticament intens en el món àrab: Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Síria... S'ha dit amb raó que “la primavera àrab” no hauria esclatat sense el poder de mobilització de les xarxes socials. Ara sabem els civils, i també els militars, els polítics i els dictadors, que els tancs són obsolets davant les forces virals de la missatgeria popular.
4. Wikileaks espera. Julian Assange, el fundador de Wikileaks, va ser l'home del 2010. Després de filtrar 250.000 cables secrets del Departament d'Estat dels EUA, ha passat l'any a Londres pendent de l'extradició i de l'escanyament de les seves fonts financeres. Ara acaba de reaparèixer amb la difusió d'uns spy files que denuncien la indústria privada de la vigilància. Assange espera. Inventà un arma temible: les filtracions en massa.
5. Periodisme sense paper. Es tracta d'un tema major: la lenta agonia del diari de paper i la cerca desesperada de nous models de negoci per part dels grans diaris, com ja ha posat en marxa The New York Times. Nous diaris i nou periodisme. Una alternativa d'èxit, l'ha trobat el controvertit The Huffington Post, el web d'informació més seguit als EUA i que enguany ha començat a desembarcar a Europa.
6. I Jobs no ha mort. Steve Jobs moria el 5 d'octubre. El dol fou universal. Però el seu llegat, els Iphone, Ipod i Ipad, marcarà durant generacions les tecnologies i els hàbits tàctils i icònics de tot l'univers de les comunicacions.
En resum, un any de la comunicació ple d'admonicions: ni els dictadors tenen carta blanca, ni els magnats de la premsa groga, impunitat. Les noves eines i xarxes del ciberespai amplien a l'infinit les potencialitats del vell periodisme compromès amb la veritat dels fets i la dignitat dels pobles i de les persones.
