La cadira

Al marge de tions, arbres i pessebres, l'element mobiliari que les pròximes hores disputarà protagonisme als altres és la cadira. Aquestes festes les cadires de les cases s'agrupen al menjador, les de la cuina, despatx, habitacions, terrasses i trasters, surten del seu lloc habitual i avancen com xais i es concentren en ramat al voltant de taules apedaçades amb cavallets i taulells de conglomerat. De fet, les cadires de tota mena i condició tenen la competència d'aquests altres complements sense nom.

Ho hem vist al fuster, o als megacentres de bricolatges: fustes i taulons a mida per allargar les taules de les cases. Això, o dues taules que no acaben d'encaixar mai bé del tot. Solidaritat amb aquells a qui els tocarà dinar demà o per Sant Esteve, i potser sopar aquesta nit amb el peu o el genoll fregant la pota del cavallet. De la seva paciència depèn que no trontollin els àpats a taula i que la fragilitat de les concentracions familiars nadalenques no acabi amb tot per terra.

Però al marge d'encabir tothom al redós de galets o canelons, hi haurà algun moment en què la cadira farà d'escenari.

Servirà d'atalaia perquè els més petits de cada reunió s'enfrontin al seu públic. I és un moment important. Hi ha gent que ho recorda amb pànic, que ho temien, que passaven un tràngol encara que el públic fos conegut. Des dels escenaris, sovint els actors no distingeixen qui els observa perquè els focus els ho priven. Però a les cases s'ha d'anar en compte de no topar amb el cap amb les làmpades i que no caigui més d'una llàgrima. I arriba el moment: enfilar-se dalt de la cadira procurant no perdre l'equilibri, o que t'hi enfilin d'una revolada. I començar a desgranar versos i rimes, campanetes que bateguen com el cor i petons i felicitacions, i el pastor que torna a ser al pessebre i al que li segueix faltant un braç, una cama i segueix tenint el nas pelat. Però malgrat les declamacions precipitades, les diccions atorronades, les repeticions i els embarbussaments hauríem de mirar de no perdre aquest moment d'actuar de cara al públic familiar. Després sentim a dir que, a diferència d'aquí, que a França o als EUA quan les càmeres de televisió aborden la gent pel carrer tothom sap lligar dues paraules amb sentit. A la cadira, doncs, que com a mínim ens sapiguem desitjar, sense caure i de manera clara, un bon Nadal.