La cosa pública
Sembla que pinten bastos a la nomenada cosa pública. El rei s'ha vist obligat, per primera vegada, a fer públics els comptes de la monarquia espanyola. En els propers mesos –febrer– veurem com entra en un jutjat de Palma el gendre del rei Iñaki Urdangarin.
Quant s'obrin les Corts després del període de vacances de gener, hi haurà el vot favorable del Congrés dels Diputats al suplicatori per prendre declaració a l'actual diputat i exministre José Blanco per un presumpte afer de tràfic d'influències i suborn a Galícia.
Cap dels temes esmentats tenen relació però coincideix que en el darrer any els polítics han hagut de fer una declaració dels seus patrimonis més afinada que antigament.
La crisi econòmica no deixa marges per a les exageracions de la cosa pública. Cal dir que aquest any han disminuït notablement els regals de Nadal. Fins a l'extrem que la Generalitat i la majoria d'institucions públiques han deixat d'oferir banquets a la premsa. És una bona iniciativa i un dispendi que sovint no era necessari. La majoria de polítics i periodistes serem igual de feliços enlairant una copa de cava o, si convé, un got d'aigua. No té cap sentit que en l'actual període de penúria econòmica s'utilitzin els diners públics per celebracions a cost zero per als responsables que conviden.
En el curs dels anys he vist de tot. He compartit taules de festes de Nadal, sobretot a Madrid, on, amb l'afany de millorar relacions entre periodistes i polítics, es llançava la casa per la finestra. Recordo un president del Senat extremeny que va regalar a compte de l'erari públic un pernil pota negra a tots els periodistes que cobrien informació parlamentària del Senat.
En el discurs nadalenc va argumentar que havia comprat els pernils al seu cunyat a la província de Badajoz. Que li havia fet descompte i que els havia portat a Madrid amb el cotxe oficial. No vull ni pensar el cost d'aquells extraordinaris pernils...
Els dispendis en diners públics formen part de la tradició espanyola. Poca estima a la política entesa com un bé públic i molta estima a la vanitat.
Tot apunta que la crisi serà positiva per a un principi de reajustament moral. Serà més fàcil entendre que a la política només si hauria d'anar a servir o com a mínim d'entendre que els polítics han de vigilar els seus gestos. Com avisaven antigament els trens als viatgers, “és perillós treure el cap per la finestra”...
