L'home dels nassos
Avui és el darrer dia de l'any. Un dia especial, sembla. Tant que sortirem tots a buscar pel paisatge urbà l'home dels nassos. L'home o la dona. Aquell que avui té tants nassos com dies té l'any. No és ben bé el mateix que endevinar el color del cavall blanc de Sant Jaume que, com es veu, és blanc. Però sí que estem dient que sortirem a buscar aquell home o dona, que som tots els humans, que avui té tants nassos “com dies té (li queden a) l'any”.
Tots hem sentit, un dia o altre, un any o altre, l'esgarrifança, la petita tremolor emocionada del misteri que envolta aquests dies. Un misteri que s'alimenta en la tradició i que des de fa segles ha intentat crear al voltant d'aquest temps d'hiverns crus, en el nostre hemisferi, és clar, un clima de recolliment i de reflexió, de celebració, de menges extraordinàries que no es repetirien la resta de l'any, llevat d'algunes celebracions molt singulars. Associem un concepte limitat, i afectat diria Modest Prats, de felicitat a aquests dies que no ens poden sostreure de la realitat quotidiana i del pas inexorable de les estacions primer, i del calendari litúrgic més endavant.
El món no s'atura i el temps tampoc. Potser ens ho sembla. Però la realitat és tossuda i ens desmenteix a cada instant. No hi ha cançó que aturi el rellotge, ni voluntat que pugui doblegar el temps. Però és veritat que el dia, les hores, els minuts, els segons, el calendari o els sistemes de mesures són una convenció establerta pels mateixos humans per mirar de posar contorns, límits a la realitat i intentar mesurar-la i d'aquesta manera administrar-la millor. Però la convenció mateixa té les seves excepcions, residuals o no gens, de civilitzacions que tenen el seu propi còmput del temps o de les coses. Resulta que així ens entenem millor.
Però també és veritat que aquests dies festius del pas de l'any, entre Nadal i Reis a la nostra civilització, semblen venir acompanyats d'un alentiment del temps. Les coses passen més a poc a poc o, fins i tot, ens fem una idea estranya que passen menys coses.
Torno a insistir que malgrat els canvis de ritme, el món no s'atura i cada dia passen moltes coses, la gent viu i sobreviu, neix i mor, menja molt o poc i dorm també molt o poc. Les injustícies no s'aturen perquè sigui Nadal i les guerres tampoc. No és veritat que la violència sigui menys violència aquests dies; com tampoc no és gens veritat que la crisi pugui dissimular-se perquè hagin arribat uns dies que es revesteixen de lluminàries diverses i d'aparadors rutilants.
L'exercici de llegir la premsa escrita aquests dies és especialment alliçonador. Tot sembla més flonjo, més espaiat, menys atapeït i precipitat. Breus al llarg de l'any s'estiren i esdevenen articles de fons, temes tractats amb més capacitat analítica, amb més informació. Descobrim una altra manera d'encarar la realitat. Llegim com vivim aquests dies.
Però, fet i fet, és un miratge, com l'home dels nassos, que no trobarem si no és mirant-nos a nosaltres mateixos al mirall. Tornaran l'atabalament, les agendes que no ens empassem, els horaris impossibles, els dinars a corre-cuita, les nits curtes, les matinades fosques esperant que el dia s'allargui. Tornarem a viure portats pel cavall alat del frenesí quotidià. Fins que un dia el cos mateix avisa. La màquina falla. Algun ressort no funciona. Aquesta meravella insondable que és el cos humà i tot el que representa acostuma a avisar. I quan l'avís és seriós, la consciència mateixa de la gravetat comporta un canvi de les maneres d'actuar dels humans. De cop tot es relativitza. La visió més o menys tràgica del fet mateix de la precarietat de la vida porta molta gent a conversions.
Gent que fuma deixa de fumar, gent grassa s'aprima, gent que mai no fa res es posa a caminar cada dia una mica, gent que fins ara corria tot el dia administra millor el seu temps. Fins i tot, molta gent que normalment no s'atura a pensar, pensa. L'ànima humana descobreix de cop uns mecanismes de defensa que havien romàs del tot desactivats durant anys. Hi ha, de sobte, com una recuperació de la dimensió humana de les persones, els sentiments i les emocions es fan més evidents i traspuen pels ulls i les mirades de persones que fins aquell moment s'havien mostrat duríssimes i impenetrables.
Si aquesta és la dimensió real del temps nou que anuncia el Nadal, m'hi apunto de forma entusiasta perquè sé segur que no ens serà difícil de recuperar valors, formes de relació social, enfocaments de la vida col·lectiva i comunitària que es deixin impregnar d'aquesta nova convenció temporal. No haurem de córrer com desesperats per arribar esbufegant al mateix lloc que busquem.
Fins i tot és possible que siguem tots capaços d'abandonar la frivolitat primària, la superficialitat inútil, de molts enfocaments que amortitzen les coses d'un dia per l'altre sense temps per a una digestió imprescindible.
La nostra societat necessita saber fer una reflexió aprofundida sobre els canvis del món contemporani, sobre les aportacions de les noves tecnologies, sobre una nova dimensió del coneixement. Però ni tot el coneixement acumulat en una immensa base de dades en el núvol no ens estalvia de reconèixer que aquest coneixement no és gratuït, i que és el conjunt de la dimensió humana que l'ha fet possible. Les màquines són cada cop més perfectes, però cap no ho és tant com el cos humà i el conjunt de les seves cèl·lules i només aquest les pot alimentar.
Vet aquí doncs que sortiré ara fins a la Rambla de Girona i miraré si al pont de les Peixateries Velles hi trobo l'home dels nassos que hi anava a buscar de petit. És un dia fred però esplèndid, i la ciutat retalla el seu perfil amb la netedat de les arestes dels cristalls invisibles del gebre de la matinada. Ens prendrem tot el temps per buscar tot l'any que ve l'home dels nassos i per mirar tranquil·lament els dies i la gent.
