Tinc por
també, de “‹hooligans› madridistes” valorant
la immersió lingüística
Tinc por. Por perquè els mateixos que ens van enfonsar a la crisi (diguin-ne directius de Goldman Sachs o Lehman Brothers), ara també ens n'han de treure. Por que els interessos privats de la indústria armamentista i petroliera siguin tan presents dins del Consell de Ministres. Por d'un nou executiu que fa bufar aires recentralitzadors i que, en alguns aspectes, sembla un déjà vu de temps pretèrits. Por de tornar a sentir les trompetes del “paseo militar” i, també, de “hooligans madridistes” valorant la immersió lingüística. No perquè siguin madridistes, només faltaria, sinó perquè algú que es defineix en públic com un hooligan (sigui del Barça, del Madrid o de qualsevol) em genera força dubtes sobre la seva capacitat crítica per afrontar determinades anàlisis socials.
Per José Ignacio Wert, els usuaris de webs de descàrregues són “els nous bàrbars”, sense considerar que, si atenem al comportament humà, els hooligans serien un dels col·lectius socials que més s'aproximen als conquistadors de Roma. Carles Viñas, a El mundo ultra (Temas de Hoy, 2005), en dóna tots els detalls i Franklin Foer, a El mundo en un balón (Debate, 2004), algunes radiografies particulars en l'època de l'esport global. Més enllà de recomanacions, però, ara només queda per descobrir com el ministre farà front a algunes patates calentes que li cauran a sobre la taula: reforma de l'educació, sistema d'immersió lingüística... Un hooligan tiraria pel dret, amb barroeria; un sociòleg faria una anàlisi racional de la realitat social i la intentaria entendre amb els seus matisos i variacions.
Tinc por d'una nova reforma educativa. Des de la nova democràcia, Espanya ha viscut un continuat terrabastall educatiu cada vegada que ha canviat el color polític de la Moncloa. I, la major part de vegades, els mestres han pogut dir ben poc de les noves mesures i de si disposaven de recursos suficients per implantar-les. L'ESO en va ser l'exemple més clar. Una reforma a l'educació em porta a témer pel sistema d'immersió lingüística a Catalunya, que si Wert es passegés per determinades ciutats mitjanes del territori (per exemple Vic, Olot o Ripoll) podria comprovar com ha estat un mecanisme d'integració bàsic dels nouvinguts. I no pas una via d'escapament d'oportunitats pels seus joves, com va manifestar la catedràtica sueca Inger Enkvist, convidada per la Fundació Educativa La Trama.
L'aprenentatge del català ha estat un instrument d'integració en tota regla, ja que amb un castellà que es converteix en llengua dominant de la majoria de grups socials, seria impensable garantir un nivell de competències equilibrat si l'ensenyament a Catalunya no tingués el català com a llengua preferent. Els debats de la doble línia o un trilingüisme equitatiu (anglès, català i castellà) només contribuirien al debilitament de la llengua minoritària (el català). El govern suec potser es pot permetre una societat on el suec i l'anglès siguin les úniques llengües d'ús comú (a la societat i als mitjans de comunicació), però Catalunya no pot perdre la riquesa cultural que li comporta gaudir d'una llengua que contribueix a estructurar una identitat particular des de temps antics.
Parlar de cultura des del hooliganisme espanyol és perillós; també des d'un catalanisme anacrònic i talibà. Aquesta és la pena que hem tingut sempre, manca de visió crítica. Però en un tema tan sensible com la llengua, l'anàlisi de la realitat social no pot perdre de vista l'etern dilema entre dominants i dominats i, sobretot, la necessitat d'entendre la multiculturalitat com un avantatge i no com una font de segregació i lluita política.