El fill del guanter
de la personalitat
d'un escriptor
tan extraordinari
Una pel·lícula recent, Anonymous (2011), del director alemany Roland Emmerich, ha posat de nou sobre la taula el tema de l'autèntica personalitat de Whilliam Shakespeare, una d'aquestes qüestions que han generat una gran abundància de literatura però que no sembla pas que hagin d'acabar-se mai. Ara mateix, el film s'ha estrenat també a França i, més enllà de la recreació espectacular de l'època i la bona interpretació, la crítica del nostre país veí més aviat l'ha rebentada: un diari com Le Monde, per exemple, ha dit que el director s'ha inventat “una història abracadabrant”, “que mai no suscita realment l'interès”. Abans, a Anglaterra, The Guardian ja l'havia sentenciat sense embuts, afirmant que el film era, senzillament, “ridícul”... Sigui com vulgui, el cas és que aquest thriller històric, ple d'intrigues, embolics amorosos i traïcions, ha tingut la virtualitat d'avivar un cop més el vell debat inacabable. Diguem només, per situar els lectors que puguin estar despistats, que la tesi de la pel·lícula és que el gran dramaturg era simplement un farsant, si no un estúpid i un analfabet, i que les seves obres van ser escrites en realitat per Edward de Vere, el dissetè duc d'Oxford i amant de la reina Elisabet (interpretada per Vanessa Redgrave). El ball de noms no és pas cosa recent, és clar: ja és prou sabut que, almenys des de mitjan segle XIX, s'han donat moltes altres identitats personals com a possibles autors dels drames de Shakespeare –fins a setanta-set!– En aquesta cursa gairebé absurda, hi ha des de fa molts i molts anys dos candidats que ocupen un lloc de privilegi: el filòsof Francis Bacon i el dramaturg Christopher Marlowe.
He de confessar que és una història que sempre m'ha fascinat, justament perquè es tracta d'un dels noms més importants de la literatura universal, i per això no puc evitar d'aprofitar la pel·lícula per parlar-ne, més encara quan tinc la impressió –nascuda no tan sols d'aquest film, sinó alimentada sobretot per l'afició moderna a les teories de la conspiració– que els rengles dels partidaris d'una autèntica impostura van en augment. Tots ells se sumen a noms prestigiosos que ja pensaven així, com per exemple Sigmund Freud, Mark Twain, Henry James i Orson Welles, per no parlar ara d'autèntiques multituds a les pàgines d'internet. Per cert, l'argument de Freud fa força respecte: ell trobava inconcebible que una persona d'extracció popular hagués pogut imaginar la complexitat de les neurosis de Hamlet, de la follia de Lear, de l'agitació nerviosa de Macbeth, de la gelosia d'Otel·lo... El neuròleg austríac, doncs, ho resolia sentenciant: “Gairebé m'irrita que ho pugueu suggerir”...
De fet, els arguments tradicionals a favor o en contra de la veritable identitat del personatge estan perfectament definits i poden resumir-se breument. Per exemple, en contra: ¿com pot ser que el fill d'un mercader de guants illetrat, educat en una escola de poble, hagués pogut ser capaç d'escriure tantes obres immortals? ¿Per què no hi ha cap diari, cap carta, cap manuscrit signat de pròpia mà per William Shakespeare? ¿Com pot ser que un home que mai no va visitar Itàlia hagués pogut descriure tan fidelment ciutats com ara Verona, Siena, Màntua, Florència o Pàdua? O bé a favor: és un fet que el nom de l'autor anglès apareix en trenta de les edicions originals de les seves peces. Que, encara en vida, va ser citat per catorze dels seus pars. I que, just després de morir, diversos amics o altres escriptors li van dedicar diverses elegies per cantar-ne la glòria. Pel que fa al personatge real, sí que sembla segur que va existir: va comprar terres, va prestar diners i va reclamar deutes. Va actuar durant vint anys en una companyia de Londres i va demanar que l'enterressin on va néixer, a la famosa vila de Stratford-upon-Avon que en preserva la memòria. Fins i tot va deixar un testament amb certs enigmes: uns bols, un plat d'argent, una espasa, uns vestits i una estranya referència a un “segon millor llit” que va reservar a la seva esposa. Això sí: aquell home de lletres no va deixar cap manuscrit, i ni un sol llibre...
Però, és clar, arriba un moment en què ja no importen gens ni mica els arguments, perquè del que es tracta és d'una militància activa. Així, quan es recorda als partidaris de Christopher Marlowe que aquest escriptor va ser assassinat el 1593 i que mal podia escriure obres datades el 1614, els seus defensors diuen que la mort va ser fictícia i que va continuar escrivint... I el mateix duc d'Oxford que ara apareix a la pel·lícula com l'autèntic autor resulta que va morir el 1604, quan en realitat una obra com Macbeth va ser escrita el 1606... Per acabar-ho d'adobar, hi ha els simples i rotunds negacionistes: no tenen cap nom alternatiu però defensen que, mai de la vida, Shakespeare no va poder escriure Shakespeare...
La polèmica, doncs, continua, i ara s'alimenta de bell nou. S'escriuen milers de pàgines de llibres i d'internet, es fan màsters específicament dedicats a aquest assumpte i la gent pren partit d'una manera fervorosa. És morbós pensar en l'existència d'un autor desconegut, un home misteriós que va recórrer a una suplantació de la personalitat d'un escriptor tan extraordinari. Qualsevol indici és bo per sostenir la pròpia teoria, i com més al·lucinant, millor. Mireu si no: els defensors de la mateixa tesi del film que ara ens ocupa recorden l'existència d'un elogi favorable al comte d'Oxford que diu que el seu posat, la seva manera de moure's, “sacseja les llances”. És a dir, en anglès, shakes spears...!