viure sense tu
El sentit de la vida
en el fet de tornar a començar de nou cada dia
Amor i felicitat, i no necessàriament aparellats. És més, moltes vegades aquests dos conceptes, que poden ser els dos grans candidats a la pregunta de quin sentit té la vida, estan tràgicament en conflicte. Hi ha reflexionat a bastament el crític literari britànic Terry Eagleton, fins al punt de dedicar-hi tot un llibre: The meaning of life, on sosté que el sentit de la vida és una orquestra de jazz. La felicitat vam estar a punt de tenir-la al preàmbul de l'Estatut, assumint l'esperit de Francesc Pujols. És veritat que si a l'Estatut no hi tenim ni felicitat, ni amor, ni sentit de la vida per tant, en canvi sí que hi fem una aposta per construir un ordre mundial pacífic i just. I això els catalans ho aconseguirem sense ambaixades ni exèrcit. És clar que ja veieu que els soldats sempre te'n poden fer passar alguna de galdosa. Es pixen, vexen o torturen els seus enemics. La tensió se la treuen a base de videojocs de guerra, i així acaben amb actituds deplorables. Com Tony Cantó i els seus míssils. Si llegissin Schopenhauer adquiririen l'art de fer-se respectar i agafarien una dosi de tristesa de pensament.
El sentit de la vida també l'han explorat els Monty Python, o el físic Stephen Hawking, que es pregunta: per què l'univers s'ha pres la molèstia d'existir? Irònic tot plegat. El desig de progrés continu i de millorar a cada passa també ens marca un sentit vital. Però aquests temps són de regressió. Mirem enrere. Tornem al Pa negre, tornem al blanc i negre amb The artist. I aquestes mirades enrere són la metàfora del present. Són mirades de premi, mirades d'Oscar.
En l'època del 3D, cine mut, i llenguatge i efectes de calidoscopi. En l'època del pa a les benzineres, pa negre, amb Vargas Llosa de fan, qui ens ho havia de dir. La metàfora de la revisió. El sentit de la vida, tot i la voluntat del progrés imparable, deu ser, doncs, en el fet de tornar a començar de nou cada dia, i superar de tant en tant una sotragada de les que fan època. Acabar buscant una il·lusió redemptora i reconfortant, una orquestra de jazz, o un Barça-Madrid.
