Capitalisme contra democràcia

Som hereus de dues revolucions del segle XVIII: la Revolució Francesa i la Revolució Americana. La francesa ens va deixar els valors; l'americana, les institucions. Amb el crit de “llibertat, igualtat i fraternitat”, la Revolució Francesa va defensar la veu del poble, va reivindicar la sobirania del ciutadà i va impregnar-nos dels valors associats a la democràcia. La Revolució Americana, en canvi, va redactar la Constitució de Filadèlfia, un entramat institucional de pesos i contrapesos que dividien i fragmentaven l'exercici del poder. Les institucions polítiques conformaven així una densa malla que, en paraules de Crossman, no deixava passar ni una gota de sobirania popular. La burgesa revolució americana defensava els interessos dels propietaris davant els potencials excessos del poble. Sumant ambdues revolucions, els valors democràtics i les institucions liberals alimentaven l'optimisme il·lustrat i ens obrien les portes del progrés il·limitat.

Durant gairebé dos segles, la democràcia i el capitalisme han estat una parella aparentment modèlica. Han gaudit de l'estabilitat d'un matrimoni de conveniència; sense amor, però amb prou interessos per perdurar. Els seus caràcters són incompatibles i, per tant, s'han traït, s'han enganyat i s'han decebut. La democràcia observa el capitalisme i s'avergonyeix d'aquella mirada freda i desposseïda de passió. El capitalisme, per la seva banda, desconfia de la democràcia, a qui atribueix comportaments infantils i esbojarrats. Fa anys que ballen junts pels salons de molts països, però segueixen amb el pas descompassat i han tingut crisis importants. Als anys setanta es va diagnosticar la crisi fiscal de l'Estat. Segons sembla, la democràcia va agafar massa poder i va saturar el sistema amb capricis impossibles de satisfer. Els ciutadans demòcrates havíem generat espirals insostenibles de demandes. Més recentment hem viscut una crisi diferent. Ara, segons diuen, ha estat la voracitat del capitalisme qui s'ha excedit i ha generat tensions financeres intolerables. Uns clients simultàniament insaciables i insolvents haurien col·lapsat el sistema.

El ball continua, però no sabem fins quan suportaran continuar girant i trepitjant-se. Com a hereus d'aquest matrimoni, en qualsevol cas, el tema ens afecta d'allò més. De moment sembla que se'ns presenten dues alternatives: reforçar el capitalisme (fent que la democràcia obeeixi sense protestar) o aprofundir en la democràcia (posant fre als impulsos del capitalisme). La primera opció està guanyant la partida, com ho demostren tant el perfil dels nostres governants com les seves prioritats. Ens dirigeixen persones poc interessades per la democràcia, però compromeses fermament amb la defensa del capitalisme. Godman Sachs o Lehman Brothers són les seves credencials. Tanmateix, el seu full de
ruta és clar: sanejar les finances del capitalisme i salvar-ne els actors principals; és a dir, els propietaris del capital. No és una gestió senzilla, ja que els guanyadors són pocs i els perdedors són molts;
però comptem amb el suport d'unes institucions blindades, que no deixen travessar ni una
gota de voluntat popular.

L'alternativa és l'aprofundiment democràtic. Considerar que, en aquesta estranya relació, qui s'ha excedit ha estat el capitalisme i que, per tant, és ell qui ha d'expiar les culpes. L'objectiu seria sotmetre els interessos financers a la democràcia, posar-los al servei de les persones i garantir que els valors de la convivència col·lectiva s'imposen als beneficis particulars. La gestió d'aquesta opció tampoc és senzilla, ja que ara els eventuals guanyadors són molt febles i els potencials perdedors són molt forts. En tot cas, caldria una revolució institucional que afavorís la radicalitat democràtica, que tingués lideratges polítics valents, que confiés en la sobirania del poble i que li donés suport una ciutadania activa i implicada. Complicat, efectivament, però ajudaria que, entre tots, ens conjuréssim per recuperar el crèdit i el prestigi de la política. Només ella pot impulsar aquesta alternativa.