La colla dels dracs

Tot i la majoria absoluta del PP, hi ha alguns indicadors que conviden a un cert optimisme pel que fa al futur de Catalunya. Per primer cop en molts anys, el context internacional és favorable als nostres interessos. Els processos d'independència han deixat de ser quelcom llunyà i la realitat econòmica està demostrant que small is better.

A casa nostra el moviment sobiranista transversal ha empès els partits cap a posicions de les quals ja serà molt difícil fer marxa enrere. El mateix president Mas està arrossegant el seu partit a creuar el Rubicó: per més brillant que sigui el balanç de la seva gestió de govern al final de la legislatura, qualsevol cosa inferior al concert econòmic serà un fracàs personal i convergent. L'única resposta possible davant d'una negativa espanyola és la independència, i Mas ho sap per més que vulgui disfressar-ho amb sinònims forçats com emancipació, divorci, camins divergents o “més Europa”.

Aquesta realitat no és desconeguda al PP, que veu amb nerviosisme que el creixent sobiranisme català pot esguerrar una legislatura destinada a la placidesa de la majoria absoluta. És per això que Sánchez-Camacho va de ministeri en ministeri a Madrid amb una carpeta les primeres pàgines de la qual són les enquestes que mostren que la independència ja és majoritària a Catalunya. En altres circumstàncies, Espanya es faria un fart de riure, perquè sap que bordem però no mosseguem mai. La rauxa catalana és un drac que cada any s'aixeca amenaçant, però sempre hi surt un sant Jordi amb la llança a la mà. El que passa és que ara el drac ja no està sol. El documental que emetrà dimecres el Sense ficció de TV3 mostra que el drac flamenc també vol aixecar el vol. Els britànics ja parlen de “Little Britain” per referir-se al que quedarà de la Gran Bretanya en el futur proper. Escòcia hi dirà la seva el 2014 i un altre drac s'ha apuntat a la festa: Gal·les. Els afiliats al Plaid Cymru han crescut un 23% en els darrers quatre mesos. Si abans els seus líders s'apuntaven a l'estil pujolià de l'“ara no toca”, la més ben situada per assolir el control del partit és ara per ara Leanne Wood, que en una ocasió va ser expulsada del Parlament perquè va referir-se a Sa Majestat com “la senyora Windsor”.

La colla dels dracs va per feina i els catalans haurem de decidir si volem convèncer sant Jordi de deixar-lo volar.