Pastisseria onírica

El pare de Rafel Nadal ensenyava als seus fills “el nom dels arbres, dels pobles i de les ermites”. Ho explica en un dels fragments de Quan érem feliços, el recorregut per la seva infantesa i adolescència a través dels paisatges de Girona, la Fosca, el Collell i Aiguaviva. Aquest és un llibre important. Un llibre que està assentat sobre dos eixos: el territorial i el que en podríem dir emotiu. Tot es fonamenta en el nom de les coses, aquell gust antic (ara ja n'hem de dir antic, vés) per descriure cada un dels accidents que ens acompanyen al llarg de la vida. I dic accidents en contraposició a substància, com volia Aristòtil. Els accidents són variables i no afecten l'essència, però alhora n'hi ha de permanents, que l'acaben modificant. Parlo dels arbres, dels pobles, de les ermites, de les plantes i les flors, dels menjars, dels pastissos i les conserves, dels racons, dels horts, les platges i els marges. Nadal hi dansa, amb aquests accidents, amb el territori on habiten, i descobreix que és gràcies al detall, a la lenta exposició dels seus noms, que pot recrear la substància, el material de què està feta la seva persona, de què estan fets els seus somnis. Tot comença justament en el somni d'una pastisseria sense temps ni espai, un locus amoenus, un escenari harmònic on és possible la presència de la meravella, és a dir, de l'observador extasiat davant la idea d'un tot que té sentit; tota la varietat imaginada de la rebosteria que genera no pas aquella “memòria voluntària, la memòria de la intel·ligència” que deia Proust, no pas “el llenç escapçat del pavelló que donava al jardí... tallat al bell mig de tenebres indistintes”, sinó l'exuberància completa de “l'edifici immens del record”. Aquesta pastisseria onírica de Rafel Nadal és semblant, en el seu ús narratiu, a la famosa magdalena del francès, que fa néixer un univers que pren “forma i solidesa” no pas a causa de la voluntat sinó de l'esclat. Nadal basteix aquesta construcció a base de retalls, de fragments, de moments que s'instal·len en un lloc concret, que s'hi insereixen, i que esdevenen emotius, emocionants, quan són el motor d'una idea narrativa. Invoca un món que ja no existeix i el refà amb la fixació pel detall, pel nom de les coses. Tal com va aprendre del seu pare en els viatges on cada cosa tenia el seu nom.