Ann

Ha superat un càncer, mal­grat les gai­rebé nul·les expec­ta­ti­ves que li dona­ren els met­ges; el seu marit artista no rep encàrrecs des de fa tres anys, però ella pre­fe­reix recor­dar que va evi­tar una desgràcia en can­cel·lar un viatge per una pneumònia; quan el seu fill va tenir leucèmia de ben petit, ella va deci­dir llui­tar per la poca pro­ba­bi­li­tat de super­vivència que li deien que tenia. Fa clas­ses tot el dia, però en arri­bar a casa me la ima­gino pin­tant, amb els seus som­nis, pedres com la que penja del seu coll de tant en tant, men­tre ens explica per enèsim cop els dife­rents sig­ni­fi­cats de la paraula fair en el curs d'anglès que intenta la nos­tra defi­ni­tiva immersió en la llen­gua de l'imperi.

‘Fair', just. Com en el fair play, el joc net impos­si­ble de veure en els con­gres­sos dels par­tits entre rivals més enco­nats que a les con­te­ses elec­to­rals. I el seu dark play, el del cen­tre i la perifèria de la pomada política i llurs res­pec­tius cori­feus mediàtics, ha començat a qua­llar entre la gent, a mida que es va este­nent la por de que­dar-se fora del sis­tema.

Ara que la plusvàlua s'aplica al capi­tal i no al tre­ball, la lluita ja no és de clas­ses; el xoc més cru es dóna entre tre­ba­lla­dors i atu­rats; entre atu­rats amb sub­sidi i sense, entre fun­ci­o­na­ris i con­trac­tats, entre fixes de tota la vida i interins d'última hora. Hi haurà situ­ació més penosa? Una enquesta diu que el 65 per cent dels atu­rats accep­ta­rien un tre­ball fruit de la reforma labo­ral que arribi... ¡Com si a l'alt per­cen­tatge d'atu­rats que ja no tenen res importés gaire quel­com més que sobre­viure! Enquesta demagògica feta per jus­ti­fi­car la misèria que vindrà, misèria necessària, col­pi­do­ra­ment exem­plar, gua­nyada a pols per la nos­tra manca de vigilància dels repre­sen­tants públics i els seus amants finan­cers. Facin la prova: pre­gun­tin a qui encara cobra sub­sidi, si està dis­po­sat a tre­ba­llar per menys del que cobra sense fer-ho.

Els nos­tres bot­xins, però, no s'apli­quen la mateixa mede­cina, i en això no hi ha color polític, ni dreta, esquerra, cen­tre, ban­dera o bar­re­tina per sal­var. Reta­lla­ran sous, perquè resul­tava sur­re­a­lista que un bust par­lant (vegeu pre­sen­ta­dora) gua­nyi més diner públic que un altre (vegeu pre­si­dent de torn reci­tant l'argu­men­tari al faris­tol de torn), o que un ban­quer inter­vin­gut cobri com si el banc fes guanys. Però ni els lli­be­rals de pega, ni els supo­sats defen­sors de l'obrer, ni els vale­dors de pàtries diver­ses diuen res de les sub­ven­ci­ons que reben, pel cap­baix el 80 per cent dels seus pres­su­pos­tos. Els par­tits són ens públics per rebre diners i donar als seus càrrecs de tota mena, la majo­ria sobrers, però són pri­vats quan deci­dei­xen qui entra en el club, qui és dele­gat, com­pro­mis­sari o can­di­dat i quina empresa de mer­ca­dotècnia deter­mina el mis­satge. Pri­vats o públics a con­veniència. Dark play.

La diferència entre el dark play ciu­tadà i el polític és, però, que en la política gai­rebé tot és tea­tre; la bara­lla entre els que hi són és pel poder, no pel pa, i fins i tot els per­de­dors, arra­co­nats, expul­sats, sem­pre tro­ba­ran una ambai­xada, fun­dació, con­sell o ins­ti­tut on anar a eli­mi­nar l'adre­na­lina gene­rada quan es cre­ien en l'ull de l' huracà. Men­tres­tant, a fora, alguns es resis­tei­xen a dei­xar de pen­sar els altres com una part del tot. Ann, filla d'una irlan­desa que treu paraigües al car­rer els dies de pluja per aixo­plu­gar la gent que passa davant de casa seva, viu envol­tada de gent for­mada que ja no pot pagar ni la guar­de­ria dels nens, però ha deci­dit fer de l'adver­si­tat el cau on for­jar la vivència del pre­sent, l'opor­tu­ni­tat de des­triar el que ens empor­ta­rem quan mar­xem d'aquesta vida amb la mateixa nuesa amb què vam néixer. Genètica o con­ta­mi­nació ambi­en­tal, l'Ann em recorda, a cop de classe d'anglès, que encara exis­teix un espai infi­nit per al fair play.