Alliberar la societat civil

Escriví Orwell que “veure el que es té davant exigeix una lluita constant”. Són massa els que no han volgut veure el que ens estava a punt de caure al damunt, però cap col·lectiu ha abusat tant de la seva ceguesa com la classe política, els partits que, ara per ara, ho monopolitzen absolutament tot, fins i tot la banca. Els banquers, per tal de cobrir les seves ingents vergonyes i despropòsits, abusaren de l'adulació amb el govern; Botín, el mestre de tots ells, encara que, desaparegut Zapatero, gosi ara denunciar que “la culpa de la crisi fou dels polítics”. Bon bany de cinisme.

Tot i no sent això el pitjor, s'emporta gran part de la responsabilitat aquesta incompetent classe política que ens ha desgovernat durant els últims vuit anys. El pitjor de cada casa apareixia en els governs de Zapatero. La conclusió, el desastre, la desconfiança ciutadana, la perversió de l'economia productiva, la ruïna d'empreses viables. Als tan assistits banquers s'ocuparen de tallar-los el crèdit, amb la morositat afegida de les administracions i els clients incomplidors del pagament. Sobreviure en aquestes condicions és una heroïcitat. Aventures com la de Spanair és un descomunal despropòsit, un somni en nits caloroses. Ara bé, col·legir de tot això que la societat civil ha fracassat amb estrèpit és una insana inconsciència d'analistes poc seriosos. Com no ha de fracassar la societat civil, si ha quedat intervinguda, malauradament, per la societat política? Els errats models democràtics europeus han confós el poder amb el domini de la societat i dels seus ens. Quina societat civil serà capaç de resistir l'encotillament de la partitocràcia que fiscalitza, condiciona, imposa o arruïna les seves institucions en la majoria de les seves iniciatives? Cal parlar de societat civil quan moltes d'aquestes institucions són encapçalades per persones imposades des de la política? Hi ha un excés intervencionista, procedent de la cultura del marxisme i de l'esquerra que es proposa el domini de la societat i els seus organismes. Aquesta cultura agosta no poques possibilitats de regeneració econòmica i social, així com el paper dels sindicats, una altra innegable prova del que dic.

El lúcid Tony Judt, en el seu postrem llibre publicat, Algo va mal, presagi del que estem vivint, escriu: “Hem entrat en una era d'inseguretat: econòmica, física, política. El fet que quasi en siguem conscients no és cap consol: el 1914 pocs van predir el complet col·lapse del seu món i les catàstrofes econòmiques i polítiques que el seguiren. La inseguretat engendra por. I la por –por del canvi, de la decadència, dels estranys i d'un món aliè– està corroint la confiança i la interdependència en què es basen les societats civils.” No és, potser, el seu diagnòstic un retrat de tot el que està succeint? Alguns avui es queixen de la inexistència de la societat civil o de la seva inanitat. On queden els seus marges per actuar? Quines són les seves condicions per al lideratge social, si tot allò subvencionat està intervingut? Qui s'esforçarà a produir al marge de les subvencions? Com en el cas de Spanair, inclús aquelles institucions de la societat civil que s'obstinaren en aquest somni o estan mediatitzades per les administracions públiques o els partits. No aposten els seus diners, sinó que aporten diners avalats per l'Institut Català de Finances o per les administracions autonòmiques o municipals.

En el segle XIX, la llibertat d'iniciativa va ser activíssima i va liderar la revolució industrial, potser perquè tenia la iniciativa i els impostos eren escassos. La burgesia es veia amb el deure de retornar a la societat part de les seves rendes. Però amb la penetració del socialisme marxista a Europa, aquest fenomen va quasi finir. Això ha fet que avui sigui convenient potenciar les iniciatives individuals de la societat civil, si volem sortir d'aquest marasme caòtic.