Por de la por
La situació econòmica, social i política és complicada i, per tant, tenim por. És comprensible. La por, però, especialment en temps difícils, acostuma a ser una mala companyia. D'aquí el títol de l'article: em fa por la por, em fa por pensar que la por ens paralitzi i em fa por que la por sigui instrumentalitzada. De fet, la por és el principal ingredient del populisme, una estratègia política que ha guanyat adeptes els darrers anys. El populisme d'esquerres sent pànic davant la globalització econòmica, el populisme de dretes s'obsessiona amb l'amenaça dels estrangers i el populisme nacionalista agita el perill d'un poble agredit i en extinció imminent. Tanmateix, davant les dificultats, el populisme no respon amb serenitat sinó que agita les baixes passions i respon amb impulsos descontrolats. Ens atemoreix i ens deixa, com aquells gossets que borden espantats, amb la cua entre cames.
I un cop estem amb la cua entre cames, apareixen els líders messiànics. Uns líders que prometen salvar-nos amb decisions i fermesa; però que, en tot cas, justifiquen la seva autoritat inapel·lable amb reiterades invocacions als perills que ens amenacen si no els seguim. Ho havia anticipat Hannah Arendt en els seus estudis sobre els totalitarismes de la primera meitat del segle XX. El gran problema, afirmava, és que quan la por ho domina tot estem adobant el terreny per, en primer lloc, propiciar l'aparició de lideratges populistes i, més tard, obrir la porta a la intolerància i al totalitarisme. La por ho impregna tot, permetent allò que en d'altres circumstàncies seria inadmissible i justificant allò que és injustificable. En paraules de Tzvetan Todorov, la por genera un perillós buit moral on els valors col·lectius declinen davant les misèries individuals.
Aquest dies, escoltant els debats sobre el projecte Eurovegas, hem pogut comprovar que els líders polítics i mediàtics del país ens prometen la salvació a través d'aquesta inversió milionària. I quan alguna veu crítica qüestiona els impactes urbanístic, social, ambiental o ètic, s'invoca la por i ressona l'amenaça de l'atur i l'estancament econòmic. Esteu amb la cua entre cames i heu d'acceptar-ho, vénen a dir-nos. Ja sabem que hi ha inconvenients, però no us fa por l'alternativa de no trobar una altra feina? Els discursos entorn la reforma laboral o els ajustos en el sector públic van en la mateixa direcció. La por, en definitiva, fa admissible allò que seria inadmissible, ens debilita moralment i ens sotmet a lideratges salvadors que voregen el populisme. Hitler ho sabia molt bé i, malgrat les òbvies distàncies, hauríem de recordar-ho més sovint.
La por, per tant, és alhora comprensible en el terreny individual i inadmissible en el col·lectiu. No podem deixar-nos arrossegar per la por ni permetre lideratges que s'aprofitin dels nostres temors. Senyor Rajoy, no necessitem salvadors que ens amenacin amb intenses recessions i que, després, afirmin tenir solucions sempre que els deixem fer, sense rondinar ni manifestar-nos. Senyor Mas, no necessitem salvadors de la pàtria que agitin els perills d'Espanya per després demanar que els deixem treballar en un eteri pacte fiscal. Això sí, a la seva manera i al seu ritme, sense pressions.
Senyor Rajoy i senyor Mas, els ciutadans tenim por, però sabrem controlar-la. Ens desfarem de la por, construirem projectes, recuperarem la força moral i ens alliberarem de submissions. I per aconseguir-ho només hi ha una fórmula: ajuntar-nos, trobar-nos en l'espai públic, prendre el carrer i evitar que ens debilitin recloent-nos en la privacitat. La soledat i l'aïllament –com afirmava Thomas Hobbes– alimenten les pors que justifiquen el Leviatan, aquell monstre totalitari que ens salva dels perills d'una mort imminent. Quan trenquem amb la soledat de l'individualisme i ens sentim amb l'escalf de la comunitat ja no tindrem por; i, en aquest moment, guanyarem el futur.
