Yael deixa Vallcarca

Em truca el pintor i arquitecte Uwe Geest per dir-me que abandona el seu pis de Vallcarca, barri on es va instal·lar quan va aterrar a Barcelona el 1968. Aleshores, jo era un nen i m'interrogava sobre aquell home alt i ros, taciturn i amable, que dibuixava o llegia amb atenció. Uwe va ser el company de l'escriptora i activista Yael Langella, amb qui va compartir l'àtic del carrer Rubens fins a l'accident que va posar fi a la vida de Yael a Lisboa el 2007 quan va caure per un desnivell de set metres mentre intentava fer una foto.

La mort ens va sobtar, més amb una persona tan dinàmica, que havia revolucionat l'Institut Ramon Llull i va ser una de les artífexs de l'èxit de moltes de les activitats de la Fira de Frankfurt. Poliglota –parlava deu idiomes i en traduïa vuit–, Yael havia arribat a Barcelona el 1976 enmig de la febre llibertària. De la militància directa va passar a la reflexió, sent una de les impulsores de l'Ateneu Enciclopèdic. Fotògrafa, traductora i poeta, la seva ànima inquieta era un reflex de la condició de sefardita i la seva obra és també producte del viatge etern, de la diàspora que la va moure per llengües i continents, per imatges poètiques i espirituals. Com les del seu poema dedicat a un quadre d'Uwe, Tot l'estiu camines descalç, que acaba amb un “sota les carícies dels teus peus descansa, en la seva calma, la immensitat del cel”.

Abans de marxar del barri, Uwe Geest ha decidit repartir els llibres de la Yael entre els amics. Han passat molts poetes i traductors catalans. Les fileres de llibres en rus i en hebreu em resulten inintel·ligibles, però m'ha agradat quedar-me traduccions catalanes d'Eugénio de Andrade, David Rokeah i Fernando Pessoa. Pensant en la claredat última que va veure la Yael, els versos del portuguès em resulten encara més punyents: “¿Per què mires la ciutat llunyana? / La teva ànima és la ciutat llunyana. / Plou fredament.”