L'últim, que apagui el llum

Hi ha dies en que els arbres no ens deixen veure el bosc i en que la ràpida successió d'episodis ens té massa embadocats i embadalits per tenir una visió de conjunt sobre la crisi econòmica. Pendents de si el Banc Central Europeu presta més de 500.000 milions d'euros a la banca a l'1% i a un termini de tres anys, ens passen desapercebuts alguns aspectes de caràcter més general. Ens entretenim a calcular que, amb aquesta injecció de liquiditat, la política de crèdits del BCE ja ha superat un bilió d'euros, i que la banca espanyola s'ha endut pràcticament el 20% del total. I així, fora de context, perdem de vista allò que, per exemple, va dir el novembre de l'any passat Nouriel Roubini. És cert que molts observadors el consideren alarmista, però sovint els fets acaben confirmant els seus presagis i auguris. Recordem, doncs, el que va dir fa tres mesos i mig. D'entrada, que Itàlia té els dies comptats com a país membre de la zona de l'euro, perquè corre el risc de quedar-se sense accés al mercat. Això resulta ben preocupant quan passa amb un país massa gran per permetre la seva caiguda, però també massa gran per salvar-lo. Per tant, la sortida només podria ser una reestructuració del deute públic, que és de 1,9 bilions (milions de milions). Tanmateix, amb una operació d'aquesta naturalesa, no es resoldrien els problemes del dèficit, la pèrdua de competitivitat i la davallada del PIB (producte interior brut) ni del grau d'activitat econòmica. Per superar aquests problemes, Itàlia necessitaria, igual que altres països perifèrics, sortir de l'euro i tornar a la moneda pròpia.

Des d'aquell temps, ja no es diu enlloc que Itàlia i Espanya només tenen un problema de liquiditat, però, a força d'austeritat i reformes, serien solvents. En aquest sentit, pel camí s'ha anat perdent la credibilitat i això requereix temps per recuperar-se. A part de la confiança en un prestador d'última instància, que podria ser el BCE, el risc conjunt d'Itàlia i Espanya és massa difícil d'empassar i també de dur a terme sense vulnerar les clàusules de no-rescat del tractat. El Fons Europeu d'Estabilitat Financera tampoc no tindria més de 200.000 milions d'euros i no podria funcionar més enllà del rol de vehicle especial a l'estil CDO, és a dir obligació de deute col·lateral. Per la seva banda, el Fons Monetari Internacional no té prou recursos per rescatar Itàlia i Espanya, o només un dels dos. Especialment si es tracta del deute d'Itàlia, que ja representa un 120% del PIB. I evidentment la imposició de mesures deflactàries i recessives farien encara més insostenible el nivell de deute dels països perifèrics. En qualsevol cas, les quitances i les pèrdues aplicables als creditors no servirien per restaurar el creixement i la competitivitat. I, així, només queda el recurs de la depreciació de la moneda, perquè amb les reformes estructurals ja no hi seriem a temps. Així, doncs, la recepta hauria de ser resignació i retorn a les monedes de l'Estat. La zona euro podria sanejar països com Grècia i Portugal, però, si es tractés d'Itàlia i Espanya, la sortida inevitable seria la ruptura o la fractura de la unió monetària. Només l'èxit d'una massiva injecció de liquiditat com la que ara intenta el BCE, la paritat de l'euro amb el dòlar i una austeritat real als països de la picaresca perifèrica podrien evitar el desastre.

John Plender també comparteix la preocupació que només la sortida o la fallida siguin l'ineluctable desenllaç. Mario Draghi, el nou president del BCE, seria partidari de guanyar temps per als afectats mitjançant la compra de bons, però igual que el seu antecessor Trichet, pensa que, si de cas, s'hauria de fer de manera breu i fàcilment reversible. Nogensmenys, el professor De Long de la Universitat de Califòrnia considera que la tasca és molt difícil, perquè es basa en la confiança, que és justament allò que el BCE no havia demostrat fins ara. En efecte, com poden confiar els inversionistes en uns bons sobre els quals el Banc Europeu sembla que tingui alguns dubtes? Si aquesta via no funcionés, només quedaria la devaluació interna basada en la retallada salarial. I les protestes socials no serien fàcils de controlar. Mirem, sinó, els antecedents, i veurem que l'èxit més gran d'Itàlia en la gestió del deute públic no el van obtenir pas uns governs de tecnòcrates com els que ara ho intenten, sinó la dictadura feixista després de la Primera Guerra Mundial. Ara, caldria impedir que la sortida de la zona euro continuï sent tabú. Sembla que l'únic procediment per evitar un malson a l'Europa meridional seria assumir que cal fer el càlcul és si les fallides més o menys desordenades són pitjors que una sèrie d'anys de deflació a la perifèria i atur al territori PIGS del qual, dissortadament, ens toca formar part.

Mentrestant, és repulsiu veure que l'autoproclamada classe dirigent del país, sense lideratge ni sentit de responsabilitat social, es deixin guiar només per l'avarícia, la cobdícia, l'avantatgisme i l'abús de posició dominant que uns polítics que, vés a saber a canvi de què, els fan sempre el vestit a mida dels seus interessos més sòrdids i contraris al bé comú. És, doncs, de manera impúdica, que mentre la bona gent del país no pot arribar a final de mes, els tallanassos de les finances i els monopolis privatitzats facin exhibició i ostentació de la riquesa i l'abundància que els permet un sistema de retribucions absolutament demencial. Vostès no se senten indignats quan Alfredo Saenz és indultat d'un delicte l'últim dia de govern de Zapatero a fi que el beneficiat pel “Ministerio de Gracia y Justicia” –que és com se'n deia abans– pugui continuar cobrant 11,4 milions d'euros a l'any? Per cert, quin nom tan revelador que en el binomi ja explicita les gràcies que atorga als rics i la condemna que aplica als pobres. I tant se val, si el que declaren són els de Botin o els 2,4 milions de Fainé a l'ànima de l'Obra Social que, ben entesa, comença aparentment per un mateix. Potser valdria la pena que aquests gestors –res a veure amb els empresaris de debò de l'economia real i productiva– llegissin Lawrence Summers quan diu que els governs han de fer contrapès i frenar la follia d'una cursa cap a una desigualtat cada vegada més gran i més injusta. Prou de provocacions en moments que reclamen solidaritat i un mínim de decència i exemplaritat! I ja que observem portes endins, gràcies al ministre Guindos, perquè la primera decisió que pren és endur-se de Barcelona la CMT de les Telecomunicacions a Madrid. “Faltaría más”. I, al senyor Aznar, caldria preguntar-li si troba que és normal que continuï cobrant del magnat ultradretà Murdoch quan el fill de l'amo ha renunciat, el seu principal diari ha tancat, i deu periodistes han estat detinguts per suborn i espionatge telefònic des del News of the World, també anomenat News of the Screws.