Fuga de cervells

Una de les conseqüències d'aquesta llarga crisi és la marxa de talents a l'exterior, el que es coneix com a fuga de cervells. Joves altament capacitats que en no trobar una
sortida professional a casa
nostraes veuen forçats a
emigrar a llocs llunyans per trobar la feina que un país en retrocés no els pot oferir.

D'antuvi hem de treure a aquesta realitat el to de tragèdia que se li vol donar. És cert que hi ha un component no
resolt en tot plegat: el fet d'invertir milers d'euros en la
formació de persones que aniran a bolcar el seus coneixements a l'exterior, i que aquells països es beneficiaran de les
seves capacitats sense haver desemborsat ni un euro. Aquest fet, però, ha succeït sempre, i és cíclic. Tots els països se'n veuen beneficiats i perjudicats per temporades.

El món ha canviat profundament, i no parlo d'aquests darrers anys, sinó de l'últim segle. La mobilitat dels talents ha estat una constant històrica que s'ha accelerat d'ençà de la revolució industrial. En cap cas no pot ser una sorpresa per a Catalunya. En 1906, el calongí Artur Mundet va crear a Mèxic el Sidral Mundet, una beguda que encara avui és tan popular com la Coca-Cola entre els mexicans i els hispans nord-americans. 40 anys abans, el sitgetà Facund Bacardí fundava un imperi a Cuba que avui domina el mercat mundial de begudes d'alta graduació. En 1938, Alfons Amat, de Vilassar de Mar, creava a l'Argentina Amat Montegrande, que esdevindria la tèxtil més gran de l'Amèrica Llatina. Quatre anys abans, Sebastià Bagó havia fundat a Buenos Aires una indústria farmacèutica que avui és present a més de 15 països. El fill del sabadellenc Joan Casablancas va fundar el 1972 l'agència de models Elite, una referència mundial.

Són només alguns exemples. Catalunya és un poble d'emigració i d'immigració. Podríem posar alhora desenes d'exemples de casos d'èxit a casa nostra de gent vinguda de fora, des d'investigadors i intel·lectuals a empresaris i artistes.

Ens agradi o no, aquesta mobilitat de cervells (que no pas fuga) s'accentuarà en el segle XXI. Els nostres fills treballaran 6 mesos a Londres, 3 mesos a Barcelona i 3 mesos a Xangai, i això no és necessàriament dolent. És un fet amb què haurem d'aprendre a conviure.