Els ‘limpia'

Pas­sats trenta-cinc o qua­ranta anys, tinc viu encara el record de quan a la Ram­bla de Figue­res hi havia cira­bo­tes –a qui tot­hom deia el lim­pia. N'hi havia alguns de curi­o­sos i il·lus­trats. Recordo espe­ci­al­ment el Xinito, una enci­clopèdia ambu­lant : li podies pre­gun­tar de tot, per a tot tenia res­pos­tes, sovint molt filo­so­fals. De vega­des tar­ta­mu­de­java en par­lar, però aquest defecte o difi­cul­tat li ser­via per pen­sar molt allò que es dis­po­sava a dir. Quan nete­java saba­tes, feia autèntics mala­bars amb el ras­pall que cri­da­ven l'atenció dels via­nants, els fran­ce­sos es que­da­ven parats com una becada con­tem­plant la ges­ti­cu­lació, els jocs de mans amb els estris de tre­ball i el que deia el Xinito men­tre cirava. Era el temps en què alguns dels que tre­ballàvem al Motel ens reuníem molt sovint a la tarda al Cafè Exprés de la Ram­bla. Eren temps d'en Qui­met i en Toni, els cam­brers de lli­mo­nada més geni­als que he cone­gut i que feien uns gin fizz com ningú no ha fet mai; temps d'en Miquel i en Puig taxis­tes de l'Exprés; temps del senyor Pere i la senyora Lola...

Tot passa avall, ja se sap, i les coses can­vien. Els lim­pia han des­a­pa­re­gut, però pre­ci­sa­ment dimarts pas­sat l'amic Joan Mino­bis (un dels figue­rencs més popu­lars i noto­ris –ell mateix s'auto­a­no­mena en Mai­plou–), m'expli­cava que aquest dimarts havia par­lat dels lim­pia de la Ram­bla. Ho havia fet amb en Pepe (un altre bon amic, cone­gut ini­ci­al­ment com en Pepe de l'Empòrium), que ara regenta amb el seu fill un bar-res­tau­rant en plena Ram­bla, al lloc on hi havia la botiga de l'insigne, ino­bli­da­ble Meli. Es veu que fa poc en Pepe va tro­bar un lim­pia de tota la vida i li va fer la següent pro­posta: li dona­ria dinar de franc cada dia perquè tornés a l'ofici de cira­bo­tes, que s'estigués per allà la Ram­bla i tot el que guanyés seria per a ell (per al lim­pia), i fins i tot podia anar als altres cafès que hi ha tot al llarg del pri­mer pas­seig figue­renc. I resulta que l'home li va dir que no, gràcies.

Joan Mino­bis, artista en l'ardit ver­bal, per­so­natge àgil en la res­posta i també àgil en la pre­gunta, m'explica amb aquell seu punt de pebre habi­tual, que en tot Bar­ce­lona només hi ha un cira­bo­tes, però, en canvi, a Madrid a cada cafè n'hi ha un o dos. I, esmo­lant una mica més el tema, diu: “Deu ser per la qüestió de la llen­gua; deu ser per no dir lim­pia que, en català es veu que està mal dit...”