Nacionalitzacions
Fins ara la nació espanyola compensava les seves fragilitats identitàries, territorials i de consciència col·lectiva amb un estat fort. I Catalunya ha compensat la seva falta d'estat sòlid (propi o no) amb una consciència nacional robusta, fins i tot transversal, que la legitima pel vessant cultural, històric i polític. Els esdeveniments de les últimes setmanes, però, introdueixen una variable no del tot esperada en aquest empat secular: la fortalesa de l'Estat espanyol, de la seva sobirania, està més discutida que mai. Tant en el camp institucional (el sobirà monàrquic ha de demanar disculpes al sobirà popular) com en el camp econòmic (intervenció de facto i desastrós cataclisme productiu, associat a fer més de cigala que de formiga), en el camp diplomàtic (la humiliació argentina és un clar senyal de pèrdua de respecte en l'àmbit internacional) i en el camp polític (la viabilitat de l'Estat de les autonomies ja està sota ple judici), l'Estat espanyol es troba en una situació de feblesa insospitable fa només cinc anys. Ara, a la nació feble i fragmentada (Espanya) s'hi afegeix que l'estat en què s'ha suportat fins avui sembla fer aigües. I amb aquest Estat és amb qui ara Catalunya ha de negociar.
De cara a aquesta negociació o a aquest xoc (les dues coses poden succeir alhora), Catalunya té elements a favor i elements en contra. A favor, una consciència nacional forta i una creixent demanda d'estat propi; però en contra, i no és pas poca cosa, una manca de sobirania gairebé total sobre els seus propis comptes i pressupostos. Aquesta manca de sobirania, cada cop de conseqüències més greus, és encara més difícil de resoldre en temps de crisi: l'Estat al·lega poc o nul marge per cedir ni un gram de res. Si Argentina “nacionalitza” (estatalitza) empreses estrangeres, Espanya “nacionalitza” (estatalitza) impostos, pressupostos i competències de territoris “desafectes”. Tot això amb l'eina encara poderosa de la seva sobirania, del seu estat. Què té més pes, però, en el context probable d'un conflicte? La nació sense estat o l'estat sense nació? Segurament ara tenim una força extra amb què no comptàvem: l'estat sense nació és ara un estat que també té menys estat. Que està afeblit, i que justament per això hauria de ser més prudent que mai amb les “perilloses” desafeccions territorials. Però n'hi ha prou, amb això?
Aquest moment històric és interessant perquè, a nivell mundial, la crisi ens fa pensar més que mai sobre la legitimació de les sobiranies. Per una banda, perquè el manteniment de l'estat del benestar demana, quasi paradoxalment, una reducció i racionalització de l'intervencionisme estatal; i de l'altra, perquè estar “a mercè dels mercats” significa prendre's això de l'estat amb una racionalitat, una expiació i una humilitat difícils de pair per a països històricament acostumats a centrar la seva existència en el gran poder d'una “villa y corte”. incloent-hi França. Per tant, no hi ha crisi de les nacions, hi ha crisi dels estats excessius. I, en el cas de Catalunya, és al contrari: no hi ha crisi de la nació però sí un dèficit i una mancança d'estat (també fins i tot per mantenir el nostre sistema cultural).
Aquesta crisi de les sobiranies artificials, aquesta negociació propera i aquest xoc previsible, en les condicions actuals i malgrat el que podia haver semblat fa 10 anys, és probablement la gran oportunitat política dels catalans.
