Aigua al vi

Imaginem-nos ara per un moment algú que no pot estar-se del vi. Li n'han fet voler beure'n sempre i tothora. I s'hi ha acabat acostumant. Però no per això tanmateix ha renunciat del tot a l'aigua, sempre avinent en determinades circumstàncies. I ve que li agrada ponderar més la ingesta més o menys ocasional que pugui fer d'aquesta que no pas la prou més habitual que fa d'aquell. Tant és així que s'acaba convencent que, per poc que augmenti el seu consum d'aigua, aquest bastarà a justificar-lo de la seva insuperable addicció encara més creixent al vi, la qual, a l'hora de l'estadística, es complau a ignorar deliberadament.

Doncs bé, semblantment s'esdevé en el món de les enquestes, índexs, tants per cents, etcètera, referits a tot el que concerneix la situació social de la llengua catalana: nombre de parlants, de lectors, d'escrivents, de productes culturals que s'hi vehiculen, de realitzacions que s'hi assoleixen. Xifres totes elles esbiaixades des del mateix moment que no tenen igualment en compte les quantitats homòlogues concernents a l'ús de l'espanyol dins el territori històric de la nació catalana. Quina relació hi ha entre l'increment de funcionalitat de l'una i el de l'altra? A una major oferta televisiva o radiofònica o periodística o editora en català, quina moltíssima major oferta no passa a haver-hi proporcionalment en espanyol?

No voler adonar-se d'aquesta indestriabilitat entre totes dues llengües a l'hora de valorar la dimensió real de la del país, sense prendre també en consideració l'aconseguida per aquella amb què es troba en desigual concurrència, és pecar de llombrigolisme complaent, d'emmirallament autista, d'alienació suïcida.

Si es vol deixar de beure tant de vi, no basta a subratllar que ara es beu també més aigua. O capgirant els termes del símil: importa abocar aigua d'objectivitat al vi del cofoisme.