Setge a la TV pública
que amenacen la
de Canal 9 o IB3
Corren vents huracanats contra el servei públic de ràdio i televisió. És com si els governs i els magnats de la comunicació s'haguessin conjurat per aprofitar la crisi i emprendre plegats una demolició progressiva del sector públic. El PP d'Aznar ens va portar grans privatitzacions. Ara, el de Rajoy acaba d'encetar l'enderroc de la llei de comunicació del 2006, una tímida llei que ja llavors fou titllada pels socialistes crítics de “contrareforma Zapatero”.
Fa una setmana, el govern del PP va aprovar dos importants decrets: un afecta la governança de RTVE, i l'altre, la viabilitat de moltes autonòmiques. Per al primer, Madrid copiava la fórmula de nomenament del consell de govern de RTVE ja aplicada a la nova CCMA de Catalunya: en lloc dels dos terços que exigien les anteriors lleis, i que garantia un ampli consens, els parlaments poden nomenar-los ara per majoria absoluta. Per tant, el PP es basta a Madrid i pot ser clau –com de fet a ha estat– a Catalunya. El segon decret atorga als governs autonòmics la facultat de privatitzar o tancar les públiques pròpies, que en tot cas han d'assegurar dèficit zero. Canal 9 i IB3 perillen.
Aquestes últimes decisions se sumen a d'altres que responen a una triple estratègia preocupant. En primer lloc, s'apliquen mesures restrictives sobre els recursos econòmics de les corporacions. En un estat com l'espanyol on mai no s'ha implantat el cànon per finançar el servei públic, a diferència del que passa a Europa, les fonts bàsiques de recursos han estat les subvencions públiques i la publicitat. A Espanya, el 2010 s'eliminà la publicitat de TVE i se li imposà un sostre de despesa de 1.200 milions. No ha durat gaire: ara, el govern ja li ha rebaixat 200 milions més. A Catalunya, les retallades a TVC sumen uns 90 milions els dos darrers anys. A més, la nova llei òmnibus de l'audiovisual preveu la desaparició de publicitat a Catalunya Ràdio.
Segona estratègia: donar carta blanca al sector privat perquè faci i desfaci segons pressions i conveniències. L'evolució del mapa espanyol de la televisió privada és un reflex molt il·lustratiu de les polítiques erràtiques i purament instrumentals dels diversos governs de Madrid, incapaços de posar ordre en un caos interessat, fet a la mesura de les pressions d'Uteca, l'associació de les privades. La incapacitat de crear una autoritat independent ha atorgat de fet el poder de decisió a Uteca, que no para de reclamar tota la publicitat per a les privades i la minorització de tot el sector públic. Després d'anys de retòrica sobre les bondats de la liberalització, assistim ara a l'espectacle grotesc de formació d'un duopoli televisiu espanyol que pretén controlar tot el negoci.
I tercera pota de l'estratègia: el retorn a un model polititzat de governança dels ens públics, supeditat a les directrius del govern de torn, sense garanties d'un marge raonable d'independència, almenys en la presa de les grans decisions. A Madrid, el decret ha estat qualificat de “cop institucional” pel PSOE. Tant als òrgans de RTVE com de la CCMA en queden exclosos representants de forces polítiques significatives. Una cosa i l'altra no fan més que contribuir a la deslegitimació del servei públic.
Pensant en Catalunya, pot permetre's la CCMA l'exclusió de forces històriques com ERC i ICV? No hauria estat raonable d'ampliar la representació dels consellers a canvi de suprimir la dedicació exclusiva? A l'espai del català, ha costat anys i esforços disposar d'un sector públic potent, popular i de qualitat, al servei del país, la llengua i la cultura. Potser els decrets del PP no posen en perill la continuïtat de TV3, però sí que amenacen la de televisions com Canal 9 o IB3 que, tot i el seu caràcter bilingüe, no deixen de representar la diferència al País Valencià i a les Balears. Davant del setge, caldrà defensar un cop més els valors de la televisió pública i especialment els de la nostra.
