Atorgabrams?

El títol aquest d'avui no és sinó la contracció, possiblement malreeixida, de les dues frases fetes que, en relació antitètica, millor serveixen per expressar el dilema a què sovint cal encarar-se a l'hora de prendre partit davant una provocació pretesament intel·lectual.

L'una és aquella de “brams d'ase no arriben al cel”. O sigui, la que advoca per manifestar menyspreu olímpic davant allò que l'injuriat decideix considerar com a simples estirabots propis d'un pec, probablement pres de la síndrome d'Heròstrat.

L'altra és la de “qui calla, atorga”, consistent a optar per replicar frontalment qui, a l'empara de complicitats babaues i comptant amb un cert ressò mediàtic, desbarra pels descosits.

La dificultat està llavors a saber quina és la millor actitud a adoptar en cada cas. Tot i que també, de vegades, el més aconsellable és decantar-se per una via intermèdia, merament al·lusiva, car qui tingui orelles ja ho sentirà.

Ens trobem així amb el just homenatge tributat fa poc a un dels homenots que més han fet i fan per aquest país: algú més digne de tenir-hi fe que no pas en cap Déu remot o inexistent. Temps li ha faltat però a segons quin mec per insultar-lo greument. Insensat! Qui escup contra el cel, acaba enllefiscat pel propi gargall!

O, en un context ben diferent, hi ha també qui, tot escudant-se en una paralipsi, s'ho fa venir bé per titllar directament de “nazi” una publicació acadèmica de llengua i literatura. I ho fa, pobret, tot per no haver entès Hegel ni res del que se'n deriva. A tall de trist portaveu d'una “rabineria excitada” (l'expressió és de Joan Fuster).

Quins brams més quecs per atorgar-los un mínim crèdit!

Concloent (en el grec dels últims dos segles llargs): Halbbildung ist schlimmer als Unbildung; (o en el llatí d'ara): A little learning is a dangerous thing.