Llet i cabres

De petits, a casa, bevíem llet de cabra, de les cabres que tenia el meu pare. Ara ho escric i sembla que parli de molt lluny, oi? Però no, no sóc gaire gran ni gens neorural. Aquella llet era altament saborosa i recordo com un trauma el final de la mamella –eh quina metàfora?– quan a casa van deixar de tenir cabres i vam haver d'acontentar-nos amb els brics de llet normal que, de primer, resultava altament aigualida. L'altre dia, vaig menjar una amanida que duia uns germinats de soja i vaig estendre una estranya associació amb la llet de cabra. Com per oposició d'idees. Els germinats de soja em semblen una cosa més propera a herbam per al bestiar. A pesar del gust insípid, el mateix gust que li vaig trobar una sola vegada a la llet de soja, el producte ha obtingut una veneració extrema.

Una cosa són els productes alimentaris que fan bé per determinades contingències de salut. Res a dir-hi. I l'altra aquesta entronització del menjar sa i qualsevol mitjà possible que faci arribar a aquesta meta sublim. Hem deixat enrere el menjar bé i ara parlem exclusivament del menjar sa, sigui com sigui i amb unes poderoses deïtats dedicades a pontificar del tema. Al preu que sigui i tingui el gust que tingui.

La conseqüència darrera d'aquest discurs enfilat del menjar sa com a panacea universal per sentir-se bé, equilibrat i feliç amb un mateix i el cosmos sencer –en aquests termes s'expressa la cosa– porta a l'adoració de l'aliment sense gust, l'insípid i asèptic. Menjant unes galtes de porc no podem tenir una gran sensació de benestar i trobar-nos fantàsticament amb nosaltres mateixes? Fa 20 anys, al pagès que feia soja qui li hauria dit que es faria d'or amb una producció industrial d'aquest gra? Mentrestant el preu de la llet de cabra és més elevat i hem de seguir sotmesos a unes quantes paradoxes alimentàries. No existeixen grans explotacions de cabres, però, en canvi, per menjar tranquils i en pau, sí que sembla que estiguem com cabres.@aballbona