“La poesia catalana del XX és de campionat mundial”

Considerant que en aquesta vida tot és aproximat i provisional, entenent que pensem d'una manera alterada i contradictòria i que alguns som capaços encara de sentir amb passió anorreadora, la poesia m'ajuda a ordenar el caos, m'acosta a la realitat i em permet fugir de la simulació moral. En aquest sentit, sí, és una defensa.

Després de llegir moltíssim. Al comprovar que m'agradava més el que llegia que el que passava a fora, vaig començar a inventar-me un personatge amb qui em sentia més a gust que amb la majoria de les persones que coneixia i amb qui podia dialogar sobre la vida des d'una exigència que m'interessava.

La poesia catalana del segle XX, em refereixo ara als clàssics, és de campionat mundial. Seria sonat, com si el Sant Andreu guanyés la Champions, però és així. Entre els poetes amb pedigrí que van començar a publicar després de la transició i ja fa vora quaranta anys que escriuen, n'hi ha una vintena de sorprenents, amb poètiques diverses i moltíssim talent.

Crec que de cop. Acabaven de morir alguns mestres, hi havia llibreries sense una lleixa de poesia, no es feien actes poètics, la normalització ens devorava, el buit era ensordidor. Aquest paisatge tan net i polit d'abans de la batalla, també el veien així un grapat d'amics que ens trobàvem de tant en tant.

Un dia els vaig proposar crear un col·lectiu que promogués la poesia de qualitat sense entrebancs lingüístics ni estètics, aprofitant els coneguts que teníem pertot arreu i les ganes de moure'ns. Érem més o menys joves encara. Alguns van acceptar i, amb uns diners que ens vam treure de la butxaca els quatre fundadors, vam pensar que n'hi hauria prou per passar mig anyet. En portem vint-i-dos, més que moltíssimes associacions plenes de creus de Sant Jordi i altres condecoracions.

N'hi ha de tota mena. De fet alguns no responen a res perquè no es pregunten tampoc res. Jo prefereixo escoltar les respostes dels joves més radicals, que saben tensar i afluixar les regnes del poema i que, per entendre'ns, són perfectament conscients que ni la vida ni la poesia van crear-se el dia que van néixer ells.

Li responc com va fer el meu fill Armand quan una mare de religió catòlica li va preguntar amb sis o set anys si no creia en Déu: “Jo sóc encara massa petit per fer-me aquesta pregunta.”