“La poesia catalana del XX és de campionat mundial”

Con­si­de­rant que en aquesta vida tot és apro­xi­mat i pro­vi­si­o­nal, ente­nent que pen­sem d'una manera alte­rada i con­tra­dictòria i que alguns som capaços encara de sen­tir amb passió anor­re­a­dora, la poe­sia m'ajuda a orde­nar el caos, m'acosta a la rea­li­tat i em per­met fugir de la simu­lació moral. En aquest sen­tit, sí, és una defensa.

Després de lle­gir moltíssim. Al com­pro­var que m'agra­dava més el que lle­gia que el que pas­sava a fora, vaig començar a inven­tar-me un per­so­natge amb qui em sen­tia més a gust que amb la majo­ria de les per­so­nes que conei­xia i amb qui podia dia­lo­gar sobre la vida des d'una exigència que m'interes­sava.

La poe­sia cata­lana del segle XX, em refe­reixo ara als clàssics, és de cam­pi­o­nat mun­dial. Seria sonat, com si el Sant Andreu guanyés la Cham­pi­ons, però és així. Entre els poe­tes amb pedigrí que van començar a publi­car després de la tran­sició i ja fa vora qua­ranta anys que escri­uen, n'hi ha una vin­tena de sor­pre­nents, amb poètiques diver­ses i moltíssim talent.

Crec que de cop. Aca­ba­ven de morir alguns mes­tres, hi havia lli­bre­ries sense una lleixa de poe­sia, no es feien actes poètics, la nor­ma­lit­zació ens devo­rava, el buit era ensor­di­dor. Aquest pai­satge tan net i polit d'abans de la bata­lla, també el veien així un gra­pat d'amics que ens trobàvem de tant en tant.

Un dia els vaig pro­po­sar crear un col·lec­tiu que pro­mogués la poe­sia de qua­li­tat sense entre­bancs lingüístics ni estètics, apro­fi­tant els cone­guts que teníem per­tot arreu i les ganes de moure'ns. Érem més o menys joves encara. Alguns van accep­tar i, amb uns diners que ens vam treure de la but­xaca els qua­tre fun­da­dors, vam pen­sar que n'hi hau­ria prou per pas­sar mig anyet. En por­tem vint-i-dos, més que moltíssi­mes asso­ci­a­ci­ons ple­nes de creus de Sant Jordi i altres con­de­co­ra­ci­ons.

N'hi ha de tota mena. De fet alguns no res­po­nen a res perquè no es pre­gun­ten tam­poc res. Jo pre­fe­reixo escol­tar les res­pos­tes dels joves més radi­cals, que saben ten­sar i aflui­xar les reg­nes del poema i que, per enten­dre'ns, són per­fec­ta­ment cons­ci­ents que ni la vida ni la poe­sia van crear-se el dia que van néixer ells.

Li res­ponc com va fer el meu fill Armand quan una mare de religió catòlica li va pre­gun­tar amb sis o set anys si no creia en Déu: “Jo sóc encara massa petit per fer-me aquesta pre­gunta.”