L'autodestrucció d'Espanya

L'estranya derrota: aquest fou el títol del testimoni deixat per l'historiador Marc Bloch per analitzar la facilitat amb què França s'esfondrà davant l'atac alemany, el maig de 1940. Redactat clandestinament mesos després de la increïble desfeta, Bloch, que per la seva condició de resistent i jueu caigué assassinat per la Gestapo quatre anys després, volgué denunciar les responsabilitats compartides de la destrucció del seu país, entre l'abúlia i la incompetència de les elits i la suïcida complaença popular. Una França impotent, bipolar, dividida, indolent i atemorida que caigué pel pes de les pròpies contradiccions, més que per l'embranzida de la Wehrmacht.

França disposava d'unes elits incompetents i reaccionàries, antisemites, amb pànic davant les perspectives revolucionàries, escandalitzades davant les primeres vacances pagades

que el socialista jueu i esquerranós Léon Blum havia concedit als treballadors francesos poc abans. L'ocupació alemanya i el govern titella de Vichy serviren, doncs, com a perfecta excusa per dur a terme l'agenda política llargament anhelada per unes classes dirigents profundament autoritàries, jeràrquiques i tradicionalistes en el pitjor sentit del terme, en una mena de franquisme menys sagnant en guerra oberta contra la dissidència.

Resulta temptador fer una comparació de l'Espanya actual amb la França de fa setanta-dos anys. Amb la diferència que cap De Gaulle ens desballestà el règim. Ans al contrari, la Transició permeté acomodar el franquisme a la Constitució, sense que les elits consolidades el 1939 veiessin minvada la seva posició. De fet, l'Espanya reaccionària, autoritària, monopolitzadora de tots els ressorts del poder, manté intactes els privilegis i, com ens mostra la FAES, exhibeix impúdicament la seva ideologia. I, si anéssim més enrere, veuríem les línies de continuïtat amb les mentalitats i les maneres de fer d'un vell imperi que no ha deixat de recular des del segle XVII i és incapaç d'acceptar que els temps han canviat i que ja no es pot viure d'activitats extractives, mentre encara busquen la plata de Potosí a les butxaques dels catalans.

La contradicció entre el món modern i les estructures corcades i anacròniques del vell imperi hispànic semblen metaforitzar-se en la caiguda de la monarquia al cementiri d'elefants a Botswana. Una institució anacrònica, símbol de la permanència de l'Estat en el vell ordre imperial, on la tramuntana de la crisi econòmica ha posat en evidència una feble façana democràtica, ha deixat al descobert les seves misèries. Una façana que cau a trossos i mostra les velles estructures de l'aristocràcia dominant, composta d'una conferència episcopal retrògrada, un alt funcionariat incapaç de comprendre el món, un empresariat dominant de vocació rendista i especulativa i una classe política de formes i continguts inquisitorials, que atribueixen les culpes de tots els mals a l'infidel nacionalista.

La crisi ha fet caure la façana democràtica, perquè en pocs mesos els hereus ideològics (sovint també biològics) del franquisme i les nissagues imperials han dinamitat els precaris pactes de la Transició. S'ha trencat el pacte social, perquè la reforma laboral ha esbotzat la concertació social i les retallades han enfonsat l'insuficient estat del benestar. S'ha trencat el pacte polític, perquè l'estat profund ha impedit investigar les violacions dels drets humans durant la dictadura i ha perseguit els sectors que buscaven la veritat (el cas Garzón i els obstacles judicials davant el cas dels nens robats en són una bona mostra). S'ha trencat el pacte econòmic, perquè les elits, com la noblesa durant l'antic règim, s'han negat a pagar impostos mitjançant el frau, el paradís fiscal o la seva versió legalitzada, unes SICAV amb gran presència de grandes de España. I, finalment, la costura més desgastada, allà on es preveu més trencadissa: s'ha esberlat el pacte nacional, on a l'aspiració d'una Espanya plural s'hi interposà el cafè per a tothom, i ara els hereus d'un imperi d'estètica que s'acosta a la de Darth Vader imposen la vella aspiració comte-duc-olivariana de la recentralització hostil.

Com a la França de 1940, la intervenció alemanya ha estat l'excusa perfecta per dur a terme l'agenda oculta, llargament anhelada pel cor de les tenebres de l'obsolet imperi: un retorn desacomplexat a l'antic règim; una societat del privilegi, el retorn dels estaments, l'autoritarisme despietat, la desigualtat extrema, el privilegi feudal de grans empresaris i legionaris de Crist. És per això que busquen posar fi a la sanitat, l'ensenyament, les pensions, la universitat, els mitjans públics, el català o qualsevol assaig d'igualitarisme i pluralitat. Tot plegat entre la suïcida incompetència de les elits i la indolent passivitat social. El Partit Popular ha decidit, doncs, apagar els motors i dirigir l'avió contra les muntanyes, confirmar l'autodestrucció a càmera lenta d'un estat condemnat a la insignificança. I, en aquest context, als catalans no ens queda altra sortida que pitjar el botó de la independència i ejectar-nos fora de la condemnada nau imperial, única opció realista de supervivència col·lectiva. És clar que també tenim aquí el nostre propi Vichy, que fa servir les retallades Merkel-Guindos com una justificació de la seva reaccionària agenda política, i que fa tots els possibles per escamotejar-nos els paracaigudes.