La feblesa

La prin­ci­pal feblesa de Cata­lu­nya en aquests moments con­sis­teix en la resistència de les clas­ses diri­gents a obrir un procés de secessió. Per això comença a ser nociu que es con­tinuï cen­trant el debat polític en el pacte fis­cal. Inver­tir les for­ces en un pro­jecte des­ti­nat al fracàs, un fracàs del qual són cons­ci­ents els seus matei­xos defen­sors, equi­val a dila­pi­dar més temps i més esforços que ja cal­dria estar inver­tint a cons­truir estruc­tu­res d'Estat i a plan­te­jar un con­flicte polític davant d'Espa­nya i davant d'Europa.

Si ja sabem que Espa­nya és irre­for­ma­ble, que les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes aca­ben topant con­tra el mur de l'estruc­tura cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyola (i ho sabem perquè, entre d'altres coses, el procés que es dibuixa amb el pacte fis­cal comença a pre­sen­tar alar­mants iden­ti­tats amb l'ensul­si­ada deri­vada de la reforma de l'Esta­tut), a què treu cap que es con­tinuï insis­tint en un ritual absurd i dolorós? Amb el greuge afe­git que pot­ser quan la pro­posta sobre el nou finançament s'encasti con­tra les roques del poder cen­tral, Cata­lu­nya ja estarà sufi­ci­ent­ment arra­nada, sufi­ci­ent­ment espo­li­ada, sufi­ci­ent­ment exsangüe i des­ba­lles­tada i serà impos­si­ble plan­te­jar la bata­lla per la lli­ber­tat naci­o­nal. No calen pas­sos inter­me­dis ni haver-nos de car­re­gar amb més raons per cons­ta­tar que l'única sor­tida és la plena sobi­ra­nia.

No és que es tracti, com argu­menta la majo­ria gover­nant, d'acu­mu­lar for­ces en la nego­ci­ació per asso­lir un tracte fis­cal just; és que, en embar­car-nos en una altra aven­tura dife­rent de l'objec­tiu inde­pen­den­tista, ens arris­quem a per­dre les poques ener­gies que ens res­ten. Men­tre l'horitzó polític con­tinuï essent el pacte fis­cal ens estem abs­te­nint de desen­vo­lu­par l'estratègia per asso­lir la inde­pendència. La majo­ria dels nos­tres repre­sen­tants ens tor­nen a ficar en el cul-de-sac en el qual a Madrid ens volen veure con­fi­nats: divi­dits, con­fu­sos i des­no­nats. De fet, els nos­tres com­ple­xos són la millor arma que Espa­nya encara reté per evi­tar la seva des­com­po­sició, ja que també es troba en una situ­ació crítica, prop del col·lapse econòmic i amb totes les ins­ti­tu­ci­ons des­pres­ti­gi­a­des.

La com­pleta deso­ri­en­tació de la classe política cata­lana i del cor­ral mediàtic que li fa de cori­feu es mani­festa de bell antuvi en les incer­te­ses que es deri­ven de la ter­mi­no­lo­gia que s'invoca per refe­rir-se a la reforma finan­cera. Després que s'hagi cons­ta­tat que l'opinió pública no entén de cap manera què sig­ni­fica el “pacte fis­cal” (encara que donin suport a la mesura o votin els par­tits que la defen­sen), últi­ma­ment cir­cula la pre­tensió d'acon­se­guir una “hisenda pròpia” o d'aspi­rar a acos­tar-nos al sis­tema de “con­cert econòmic”. Aquest és l'objec­tiu que sem­bla plan­te­jar el pre­si­dent d'ERC, Oriol Jun­que­ras, tot van­tant-se de “par­lar clar” sobre l'horitzó polític d'aquesta for­mació, la qual cosa con­firma, per cert, que també amb aquesta nova direcció d'ERC el pro­jecte cap a la inde­pendència política con­ti­nua essent pos­po­sat sine die. Paga la pena ana­lit­zar la posició d'ERC perquè es podria des­criure com l'embo­lic que tena­lla CiU i bona part del cata­la­nisme ele­vat a una potència supe­rior. Davant la cer­tesa que el govern espa­nyol del PP no nego­ciarà res subs­tan­cial per fre­nar l'espo­li­ació que pateix Cata­lu­nya, es plan­teja la idea d'un gest uni­la­te­ral que per­meti tallar el dre­natge finan­cer i aca­pa­rar els mínims recur­sos que asse­gu­rin la via­bi­li­tat de la Gene­ra­li­tat. Suposo que això és en el que pen­sen quan par­len d'“hisenda pròpia” o de finançament “en la línia del con­cert”. Però tant des de CiU com des d'ERC s'omet que dins el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol no hi ha cabuda per a ges­tos uni­la­te­rals. Dit d'una altra manera: l'únic gest uni­la­te­ral que es pot rea­lit­zar és la inde­pendència, pre­ci­sa­ment perquè és el que trenca amb el sis­tema. Totes les altres opci­ons, com es va com­pro­var de forma des­car­nada amb l'Esta­tut, sig­ni­fi­quen apos­tar per una mesura incons­ti­tu­ci­o­nal però dins de la Cons­ti­tució espa­nyola. L'absurd de voler tren­car Espa­nya i con­tri­buir a la seva erosió però sense mar­xar-ne. Tot ple­gat con­ti­nua ali­men­tant una nova fan­ta­sia en el cata­la­nisme d'aple­gar diver­sos esta­ments al vol­tant d'un pro­jecte refor­mista que no impli­qui cap sac­se­jada. En el cicle polític ante­rior ERC va pro­var de fomen­tar la concòrdia amb un pol d'esquer­res i ara, mino­rit­zada, plan­teja un acos­ta­ment als sec­tors sobi­ra­nis­tes de CiU al vol­tant d'una reforma del sis­tema de finançament. Es tracta sem­pre de gua­nyar els favors d'un supo­sat elec­tor mode­rat que, d'altra banda, mai no dei­xarà de votar CiU si se li con­ti­nuen ofe­rint les matei­xes ambigüitats que pro­clama la fede­ració. La cre­ació d'un pol sobi­ra­nista, l'única alter­na­tiva real per atu­rar la dava­llada que pateix el país, demana un mis­satge ferm i clar que aspiri a la majo­ria sense renúncies ideològiques i que, men­tre no asso­leixi aquesta majo­ria, prac­ti­qui una opo­sició impla­ca­ble que des­tapi les putre­fac­ci­ons de l'auto­no­misme agònic.

Com que a Madrid són ben cons­ci­ents de la manca de coratge dels diri­gents cata­lans i de les tri­bu­la­ci­ons men­tals que els afli­gei­xen, pro­va­ran d'asses­tar el cop en un ter­mini breu, quan encara tin­guin capa­ci­tat de decisió mal­grat el des­as­tre econòmic i abans que el dis­curs inde­pen­den­tista sigui hegemònic a les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. No hi haurà xoc de trens, perquè el tren català, empan­ta­ne­gat amb el pacte fis­cal, la hisenda pròpia, el con­cert o qual­se­vol altre des­vari, haurà des­car­ri­lat abans. Però caldrà ser ben cons­ci­ent que, abans que Espa­nya, tots els sec­tors cata­lans que han venut i com­prat aquest fum seran els pri­mers res­pon­sa­bles del fracàs.