El moviment coral a Catalunya
Aquest article neix de l'experiència recent d'escoltar la coral Cantiga i quatre excel·lents solistes de veu i piano interpretant el Rèquiem alemany de Brahms, compost el 1871 i sens dubte una de les obres fonamentals de la literatura coral universal. D'allí, doncs, d'aquell moment emocional tan gratificant, sorgeix aquest text, que hauria pogut néixer també en tants altres concerts semblants amb què un grapat de cors amateurs del nostre país ens proporcionen, tot sovint, el goig d'assaborir grans peces musicals.
Escoltant-los, doncs, diumenge passat, en el marc impressionant del retaule barroc de Santa Maria d'Igualada, era lícit pensar fins a quin punt el cant coral del nostre país ha assolit uns nivells d'excel·lència que, cada vegada més, ens atansen a aquells altres pobles d'Europa que sempre hem envejat. I no és la interpretació, només: és l'ambició d'abordar obres complexes, arriscades, d'aquelles que exigeixen un sobreesforç especial a homes i dones que, sense ser professionals del cant, cada cop ho fan més bé, tenen una millor preparació musical i, per tant, estan en condicions de fer passos endavant realment qualitatius. Aquesta millora innegable, aquesta constatació afortunada, m'invita a pensar com ha estat possible una realitat com aquesta. És, de fet, un recorregut que s'ha fet en poc més de cent cinquanta anys, en un país que, almenys en els estaments oficials, durant molts anys ha negligit la formació cultural i musical dels seus ciutadans i súbdits.
Tot va començar, ja és prou sabut, quan un jove republicà federal, Josep Anselm Clavé, que es guanyava la vida cantant a les tavernes i cafès amb el violí i després amb la guitarra, va projectar l'ambiciós projecte de rescatar els obrers d'aquells locals sovint miserables i aplegar-los en societats corals on assolirien, sens dubte, una nova dignitat. Així va néixer, el 1850, La Fraternidad, formada per una quarantena d'homes. És aquest, doncs, el germen de tot el que ha vingut després. Pel que fa al repertori d'aquella època, encara hi era més present la influència de l'òpera italianitzant, de Verdi sobretot, que no pas la de la música tradicional catalana. Les melodies, ja se sap, eren fàcils i encomanadisses; els textos, habitualment, dibuixaven una societat preindustrial idíl·lica, un paisatge rural enyorat, una esperança abrandada en el progrés i alguns episodis amorosos romàntics. Vindria ben aviat la multiplicació dels cors i de les actuacions, les concentracions de més de dos mil cantaires, el moment àlgid de 1864 i..., inevitablement, un declivi lent, la mort de Clavé i una dispersió d'un moviment coral que, diguem-ho tot, encara avui aplega 160 societats i uns 5.000 cantaires!
L'episodi següent d'aquesta història també és prou conegut. A prop del canvi de segle, el país s'ha transformat i la torxa passarà ara a mans d'una altra classe social, la gent del catalanisme incipient i conservador que s'expressarà políticament a través de la Lliga. Els joves Lluís Millet i Amadeu Vives (24 i 20 anys!) hauran fundat el 1891 l'Orfeó Català i, encara que invoquin la legitimitat claveriana, obriran vies noves en el moviment coral. El repertori també serà diferent: al costat de l'element religiós, s'hi incorporarà el patrimoni tradicional català i, com un exemple del canvi, en l'any simbòlic i rodó del 1900, s'estrenarà al Liceu la versió íntegra de la Novena simfonia de Beethoven. Altres cors com l'Orfeó de Sants i l'Orfeó Gracienc, i molts d'altres, completaran un espectre més ric i, entre tots, faran el salt qualitatiu que els nous temps exigien.
La continuació d'aquest fil ja quasi és història recent. En la negror del túnel de la postguerra, un jove de 20 anys i d'una altra generació, Oriol Martorell, fundarà la Coral Sant Jordi el 1947 i anunciarà en certa manera l'arribada d'un altre temps nou, la florida d'un moviment renovat i extensíssim que multiplicarà els grups corals, que tornarà a renovar el repertori sense renúncia de res i que es connectarà eficaçment amb la resta d'Europa. Fins avui, és clar, amb gairebé cinc-cents cors inscrits a la Federació Catalana d'Entitats Corals. Tot segueix, doncs, i tot canvia: s'ha acabat l'aura de la resistència antifranquista i del catalanisme renaixent i ara, sortosament, enllestida una labor de suplència, tot pot centrar-se en la música, en la música tota sola.
Pel que intueixo, i vist a una certa distància, no tot són meravelles, és clar: s'ha perdut capacitat de convocatòria social, molts cors continuen amb una gran precarietat de mitjans, la professionalització és encara molt minoritària i existeix un divorci preocupant entre el cant coral i la creació, de manera que es fa difícil la necessària renovació del repertori. Però el país ha fet camí, els estudis musicals han progressat de manera extraordinària i el nivell i l'ambició s'han enriquit. Cosa que ens porta, ben naturalment, al començ d'aquest article, després d'una síntesi que havia de ser forçosament apressada i incompleta: malgrat tot, malgrat totes les insuficiències i sobresalts, malgrat la complexitat d'un moviment tan plural i divers i malgrat la mutilació d'iniciatives i concerts que comporta la crisi d'aquest moment, continuem sorprenent-nos dels fruits assolits, de la capacitat renovada de créixer i avançar. Vull dir que ara mateix, en qualsevol indret de Catalunya, una coral amateur es disposa a assajar un projecte nou, alguna obra engrescadora i complexa que li permeti la percepció impagable de fer un pas endavant en la seva trajectòria...